Ja fa temps que evito desplaçar-me en cotxe a Barcelona per tal d’evitar-me cues i, sobretot, estalviar-me les hores tortuoses buscant aparcament. Fins i tot m’atreveixo molt de tant en tant a anar-hi en autobús, un mitjà que pot ser molt pràctic i que, en horari nocturn, et dona la seguretat de sentir-te acompanyada però que no és l’opció natural dels qui vam néixer sense sentit de l’orientació. Encara que tinc molt clar que usar el cotxe per anar a Barcelona és una opció massa agosarada, hi ha ocasions en què una sent que no hi té més remei. L’altre dia, sense anar gaire lluny, havia de dur el meu fill a un punt de la ciutat comtal que era a vint minuts de casa en cotxe, però a hora i mitja en transport públic –dues línies de metro, deu minuts caminant i una part del trajecte en autobús–. Si comptes anada i tornada, la diferència fa indignar. Així que vaig agafar el vehicle privat sabent perfectament al que m’exposava: més voltes que dalt d’un carrusel per trobar aparcament en unes hores en què l’activitat és frenètica, com també ho és la quantitat de persones que, sota l’excusa de “només és un moment”, provoquen el caos circulatori allà on el nen fa l’extraescolar, o allà on han de descarregar un moble. Total, que, després de cinquanta voltes i de tirar la tovallola, vaig optar per l’opció per la qual podia haver apostat la meva vida: un pàrquing privat. Arribats aquí, no dubtava gens que em sentiria com una víctima més de Bonnie i Clyde perquè viuria en primera persona un veritable atracament. Amb el que no comptava és amb el fet de pagar prop de quinze euros per dues hores i mitja postergada en una plaça tan estreta que s’ha de ser contorsionista per sortir del vehicle si els espais de la vora estan ocupats. Si ens robeu, dissimuleu almenys una mica, en lloc de fer-nos sentir idiotes.