‘L’Europa è finita’

Fa algunes setmanes vaig anar a Barcelona a sentir el Rèquiem de Mozart, que va ser interpretat magníficament per Bach Collegium Japan, un conjunt japonès de primer nivell. Cal dir que veure uns japonesos cantant en llatí no deixa de sobtar l’espectador, i és un indicador de la gran importància que ha tingut i encara té la cultura europea arreu del món. D’altra banda, al nou i flamant Museu Louvre que hi ha a Abu Dhabi, la capital dels Emirats Àrabs, hi ha hagut fa poc una exposició de pintura europea. Van tenir exposats La migdiada i L’habitació d’Arles de Van Gogh durant quatre mesos, en préstec del Museu d’Orsay. En un lloc on fa poc només hi havia beduïns han construït una ciutat ultramoderna dissenyada per arquitectes europeus i amb referents artístics també europeus.

Europa ha estat des del Renaixement fins al segle XIX el centre polític, econòmic i cultural del planeta. Amb les conquestes transoceàniques el món es va europeïtzar i això va anar acompanyat d’una esplendor cultural, econòmica i ideològica. Europa ha generat des d’aleshores fenòmens de transcendència mundial com la revolució científica, la il·lustració o la revolució industrial, i ha produït obres d’art conegudes al món sencer. Però un cop acabada el que l’historiador Eric Hobsbawm anomenà “l’era de l’imperi”, fa uns cent anys, estem en declivi, i ara mateix malvivim de renda del nostre passat. En un segle, Europa ha passat del 20% al 6% de la població mundial i econòmicament estem anant enrere. Mario Draghi va publicar el setembre de 2024 un informe que alertava de la “lenta agonia” d’Europa, indicant la necessitat d’una nova política industrial i l’eliminació d’obstacles normatius per recuperar la competitivitat.

A nivell de conflictes internacionals, les tres guerres més importants del segle XX a Europa s’han resolt gràcies als Estats Units, que han hagut de venir a treure’ns les castanyes del foc; va passar amb les dues guerres mundials i també amb la guerra de Bòsnia, on després del fracàs estrepitós dels polítics europeus, la pau es va fer en una base militar nord-americana el novembre de 1995. Europa està en retrocés: la burocràcia ens enterra, els pagesos estan ofegats per les condicions que els exigeixen per produir, els resultats educatius retrocedeixen perquè s’ha abandonat la cultura de l’esforç i industrialment estem caient en picat. I per si això fos poc, el bloc occidental s’ha partit i els Estats Units ens han abandonat. En aquesta situació, algú creu que després dels fracassos diplomàtics que ha tingut durant el darrer segle, Europa serà capaç de resoldre la guerra a Ucraïna? Algú es planteja si ens podem permetre invertir en una guerra, per molt justa que sigui la causa, que Rússia ja ha guanyat i que buidarà les nostres arques, quan tenim necessitats urgents en infraestructures, salut, educació, pensions o habitatge?

Les decisions importants al món es prenen avui dia a Amèrica i a Àsia, mentre Europa és com una marquesa de l’antic règim que viu en el seu palau decadent, inconscient del fet que el món en que vivia ja no existeix, a punt d’invertir en una guerra que l’arruïnarà definitivament. El Financial Times ja ha publicat que Europa haurà de desmuntar l’estat del benestar per construir l’estat de guerra. Només restarà la cultura com a únic atractiu que els empobrits europeus tindrem perquè el món ens admiri, com el Rèquiem de Mozart o la pintura impressionista, però de la cultura no podrem pas viure. Com diu el meu amic Paolo, un economista italià que viu a Verona, l’Europa è finita.