Sense cobertura

“Volem que els nostres municipis puguin dotar-se de tots els serveis d’instrucció, de policia urbana i d’aprofitament rural proporcionats a la seva importància fins a arribar, entre l’esforç propi i el dels organismes superiors, a fer que no hi hagi ni un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part del servei de la policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera. [...] Aquest és el nostre ideal, i quan un ideal és no pas una llista, un qüestionari acadèmic, sinó un sentiment i una voluntat, i un entusiasme popular, creieu, senyors diputats, que, per alta que sigui la idealitat, la realitat és ja ben a la vora.” Aquestes paraules les va afirmar Enric Prat de la Riba durant el seu discurs en la presa de possessió de la presidència de la Mancomunitat de Catalunya el 6 d’abril del 1914. Enguany farà 111 anys d’aquest missatge i, malgrat tot, el rerefons sembla prou actual. De fet, diuen que els grans oradors són aquells capaços d’escriure o pronunciar discursos que, malgrat el pas dels anys, segueixen prou vigents.

És evident que l’evolució política, social, demogràfica, cultural i tecnològica ha fet que els nostres pobles i ciutats hagin anat canviant. I que els seus serveis estiguin cada cop més adaptats a les necessitats presents. Però hi ha mancances que arrosseguem i que, encara que el president de la Mancomunitat tingués molt clara la seva voluntat política, no hem aconseguit resoldre. En aquest país encara hi ha pobles sense cobertura mòbil o sense fibra òptica. I aquest impediment ens ajuda a tocar de peus a terra, a frenar la idealització del camp o del món rural.

Hi ha viles on no es pot treballar amb totes les garanties, perquè no es poden fer trucades i internet va a batzegades; les videotrucades es pengen contínuament i el mòbil va acumulant perdudes que no es poden retornar perquè la cobertura es va tallant. I llavors les administracions s’omplen la boca dient que cal treballar per evitar el despoblament rural i per aconseguir l’anomenat “reequilibri territorial”. Com? Perquè en ple segle XXI viure sense mòbil o internet és pràcticament impossible. De fet, el novembre de l’any passat, el Parlament de Catalunya va aprovar l’Estatut de Municipis Rurals amb l’objectiu de dotar les administracions locals de les eines adequades per prestar els serveis imprescindibles per a la ciutadania i, alhora, per establir mesures que impulsin el desenvolupament econòmic d’aquestes zones. Les dues condicions són necessàries perquè la gent decideixi continuar vivint en alguns pobles i perquè el difícil accés als serveis públics bàsics, l’educació i la sanitat, no sigui una barrera que porti a abandonar una zona rural. Cal dir que el text aprovat també incloïa la reducció de la càrrega burocràtica dels ajuntaments amb menys de 2.000 habitants. Per tant, sembla que sobre el paper queda escrita la voluntat política i parlamentària, però a la pràctica queden serrells per resoldre. Perquè les solucions existeixen, però cal que les administracions col·laborin per fer-les viables.

I parlo amb coneixement de causa. Jo no puc teletreballar des de casa dels meus pares. Viuen a Vilamajor d’Àger, una vila agregada al municipi d’Àger (la Noguera), i a la masia encara no hi ha cobertura de telèfon mòbil. Si algun dia m’escapo a casa seva, he d’avisar tots els companys de feina, perquè si m’intenten trucar no els podré respondre i, per tant, els adverteixo que millor que optin per fer-me un correu o un missatge de WhatsApp. Perquè, per sort, internet sembla que, després d’anys insistint, ara respon amb prou agilitat. Però només ho puc fer aquells dies que sé que seran tranquils i controlats; si no, podria deixar molta gent penjada o sense resposta. Allò que semblaria inversemblant en un país que dona cabuda al Mobile World Congress i que treballa per ser capdavanter en determinats àmbits tecnològics, encara passa. Perquè hi ha inversions que no s’han fet.

Per tant, el que invocava Prat de la Riba l’any 1914 continua sent necessari si volem que els municipis més petits siguin també una opció de vida i futur. Sense mitificacions ni paisatges bucòlics, sinó una realitat on viure i treballar amb totes les condicions i serveis essencials. Pobles amb connectivitat i cobertura, on es pot trucar i hi arriba la fibra òptica. Per evitar el despoblament i per decidir lliurement on volem viure.