Una cursa, dues medalles

Si aquesta crònica sobre el dia després d’haver par­ti­ci­pat en la gran aven­tura de la marató s’hagués fet sobre la base d’una con­versa amb el cor­re­dor tipus de la cursa que diu­menge va omplir de vida i color Bar­ce­lona, el resul­tat seria una cosa ano­dina i fino­lis, com ho són els ous a la bene­dic­tina, i no una con­versa ale­gre, amb un punt de picant, com per­toca a un plat de callos. El fet és que el 60% dels 27.000 cor­re­dors que van fer la marató bar­ce­lo­nina són estran­gers, amb un per­cen­tatge més alt que mai de dones i una presència crei­xent de joves, i ja se sap que aquest per­so­nal de con­dició foras­tera, pala­dar femení i mane­res juve­nils és el cli­ent tipus dels cada cop més freqüents locals de brunch on es cuina al gust de la legió estran­gera que ha colo­nit­zat Bar­ce­lona.

De les carac­terísti­ques que con­for­men el nou mara­tonià de Bar­ce­lona, el pro­ta­go­nista d’aquesta crònica només en com­pleix una, la de ser un jove de 28 anys. La resta de con­di­ci­ons d’en Jofre Alsina, un noi que quan jugava a fut­bol dema­nava el canvi després de la segona esprin­tada, i també un amant precoç de la pràctica de l’esmor­zar de for­qui­lla, no con­vi­da­ven a l’opti­misme quan el març de l’any pas­sat va deci­dir que enguany cor­re­ria la marató. A pri­ori, no sem­blava fàcil que en tan sols un any en Jofre aprengués a córrer i deixés apar­cats els deli­ris mati­nals de la bona taula per arri­bar diu­menge, 16 de març, en con­di­ci­ons d’alçar els braços a la meta d’Arc de Tri­omf.

Aquest repte ama­gava, a més a més, un absurd: en Jofre viu a escas­sos metres d’Arc de Tri­omf, ales­ho­res per què per anar d’un lloc a l’altre calia fer una volta de 42 quilòmetres? Aquesta és una pre­gunta la res­posta de la qual només ente­nen aquells que han après el plaer que hi ha en l’absurd fet de córrer i córrer, i vet aquí que diu­menge un tra­jecte mínim es va con­ver­tir en una soferta cor­re­guda de 4 hores i 16 minuts; temps ofi­cial, som­riure de feli­ci­tat i meda­lla al coll cer­ti­fi­cant la pro­esa.

Ahir, recu­pe­rant el cos­tum apar­cat durant un temps dels esmor­zars de for­qui­lla, en Jofre feia una interes­sant com­pa­ració equi­pa­rant el moment de ple­ni­tud que va sen­tir diu­menge, en aca­bar la cursa, amb el que va expe­ri­men­tar l’1 d’octu­bre del 2017 defen­sant un col·legi de pico­le­tos i pio­lins. Força, deter­mi­nació i tota l’ener­gia inver­tida per acon­se­guir un objec­tiu de ple­ni­tud. També un repte col·lec­tiu fet rea­li­tat.

En Jofre té molt clar que diu­menge no hau­ria aca­bat mai si no hagués tin­gut el suport i l’ajuda a peu de cursa d’una vin­tena d’amics i fami­li­ars, estratègica­ment dis­tribuïts. Aquests i algun cor­re­dor que el va auxi­liar de manera espontània van ser claus per no tirar la tova­llola quan el temut mur de la cursa se li va aparèixer a par­tir del quilòmetre 28 en forma de mare­jos i una dolo­rosíssima con­tracció mus­cu­lar.

Però en Jofre no podia fallar, ni a ell mateix, ni als que el van aju­dar, ni al seu germà Ber­nat, que li va fer lite­ral­ment de crossa en els últims 4 quilòmetres; ni a sa mare, la Núria, que com totes les mares patei­xen quan un fill s’enreda a córrer 42 quilòmetres; ni al seu pare, en Jaume, que des d’allí on sigui segur que li va donar la dar­rera empenta. Ni tam­poc podia fallar al premi d’ahir matí en forma de callos, un punt picants, que pre­pa­ren a la bona cuina del bar Joan, a Santa Cate­rina. Uns altres que també merei­xen una meda­lla.