Londres il·lumina Oxford Street per celebrar l’inici del Ramadà. El seu alcalde, Sadiq Khan, va ser l’encarregat enguany d’encendre els llums que són sufragats per la fundació privada Aziz. Un gest simbòlic però poderós, que compta amb el suport institucional i la participació, fins i tot, dels monarques britànics. Els llums del Ramadà i un acte a l’espai públic no és una qüestió estètica sinó tot un reconeixement. Són la prova que una ciutat global entén la necessitat de donar espai i visibilitat a totes les cultures que l’habiten. En canvi, aquí, el Ramadà passa desapercebut. Cap encesa, cap acte públic de relleu. Aquesta indiferència no és casual. Respon a una inèrcia cultural que encara concep la diversitat com una suma d’individualitats i no com una realitat compartida. Mentre la ultradreta escampa por i odi, ens hauríem d’aferrar a la saviesa de Homi K. Bhabha, qui ens recorda que la identitat no és una essència fixa, sinó una negociació constant entre cultures. Si ignorem les festivitats d’una part dels nostres conciutadans, els condemnem a la invisibilitat i trenquem ponts que podrien enriquir-nos com a societat. No es tracta de qüestionar tradicions, sinó d’entendre que el reconeixement cultural és una forma de justícia. Fer visibles les diferents cultures no resta, suma i fa llum.