Kosovo no és l’Iraq

Per casar-se, cal que dos hi estiguin d’acord. Per divorciar-se, només cal que ho vulgui un. És així de senzill, i això que val per a les relacions conjugals, també val per a la política i les relacions internacionals: no hi ha una fórmula de declaració d’independència que satisfaci l’Estat que s’abandona. Ni als txecs els va fer cap gràcia que els eslovacs es constituïssin com a Estat independent el 1993. Ni els serbis no han aprovat cap de les sis declaracions d’independència d’antigues repúbliques i províncies iugoslaves des del 1991. Tot i així, els kosovars han esperat gairebé vint anys des que Slobodan Milosevic els va anul·lar l’autonomia, i deu anys des que els tancs serbis van intentar aniquilar-los.

Des d’aleshores, el dret a l’autodeterminació dels kosovars ha estat ajornat per raons geopolítiques molt diverses. Finalment, Kosovo ha pactat amb les Nacions Unides, amb la Unió Europea, amb Washington i Londres... Amb els únics que no s’ha pogut posar d’acord ha estat, òbviament, amb Sèrbia i els seus aliats de sempre: Rússia. Però la resta del món ha entès que no es pot ignorar la voluntat del 90% dels kosovars expressada a les urnes. Bé, la resta del món, no.

Espanya sembla l’únic Estat que balla al ritme dels interessos de Vladímir Putin. L’argument de Miguel Ángel Moratinos que la independència de Kosovo “vulnera la legalitat internacional, igual com la guerra de l’Iraq”, és totalment fals. Kosovo ha seguit totes les recomanacions de la comunitat internacional, i la seva obligació de pertinença ratificada l’any 1999 amb l’antiga Iugoslàvia ja no té vigència, des que les institucions unitàries iugoslaves ja no existeixen. Esclar que la creació d’un nou Estat independent és sempre una trencadissa, però precisament el cas kosovar és un exemple de paciència. Els kosovars no han anat mai ni un pas al davant del que els han permès les Nacions Unides. Què més es pot demanar a un país que aspira legítimament a la llibertat?