L’aposta americana

Les apa­rents bat­ze­ga­des amb les quals han arren­cat els pri­mers mesos de l’admi­nis­tració del pre­si­dent Trump als Estats Units, ben lluny de trac­tar-se de pro­cla­mes impro­vi­sa­des i sense coherència, tra­cen un rumb força ferm que es pot anar res­se­guint.

La idea matriu con­sis­teix a blin­dar les esfe­res d’influència, sense des­car­tar la con­tinuïtat dels nego­cis de les oli­gar­quies nord-ame­ri­ca­nes amb les altres potències en prin­cipi anta­go­nis­tes, i a reforçar la repressió cap a l’inte­rior amb una reforma auto­ritària i un con­trol inte­gral de la ciu­ta­da­nia. Encara que per a unes pobla­ci­ons cri­a­des en un con­text més con­for­ta­ble aquesta deriva pugui sem­blar poc ver­sem­blant, és el que insi­nuen els ges­tos del pre­si­dent nord-ame­ricà i de la seva cort i seria irres­pon­sa­bi­li­tat no ana­lit­zar-los ni que sigui per for­mu­lar una opo­sició.

En pri­mer lloc tenim el blin­datge de les esfe­res d’influència. Com pre­dica l’eslògan Fer gran Amèrica una altra vegada, no es tracta de fer grans només els Estats Units. L’objec­tiu és lite­ral­ment el con­trol imme­diat del con­ti­nent ame­ricà (almenys de l’Amèrica del Nord), cosa que vol dir con­tro­lar les seves rique­ses natu­rals, la seva eco­no­mia, la seva població i el reforçament de la seva segu­re­tat al marge del que pugui pas­sar en altres con­ti­nents.

És per aquest motiu que la rei­te­rada intenció d’anne­xi­o­nar-se el Canadà o Gro­enlàndia expres­sada pel pre­si­dent Trump no és cap fat­xen­de­ria ni cap ocurrència pas­sat­gera. És un pro­jecte polític cal­cu­lat i amb pos­si­bi­li­tats de pros­pe­rar. Evi­dent­ment això suposa enfron­tar-se als antics ali­ats (o almenys a les elits d’aquests antics ali­ats), cosa que es pri­o­ritza, en tant que s’és cons­ci­ent de la seva pro­funda feblesa, abans d’obrir un con­flicte amb les altres super­potències d’altres con­ti­nents. Per dir-ho ras i curt: abans veu­rem una con­tesa mili­tar entre els Estats Units i el Canadà que entre els Estats Units i la Xina. I el mateix es pot dir de Gro­enlàndia, de manera que abans veu­rem la invasió d’aquest ter­ri­tori, i, en con­seqüència, un pos­si­ble enfron­ta­ment entre els Estats Units i Dina­marca i els seus ali­ats euro­peus, que pros­se­guir el suport a les ope­ra­ci­ons mili­tars a Ucraïna i a l’Europa de l’Est per atu­rar l’expan­si­o­nisme rus.

En con­sonància amb la idea de les “esfe­res d’influència”, una mena de doc­trina Mon­roe reno­vada, la política de la nova admi­nis­tració ame­ri­cana adop­tarà una posició de no inter­venció res­pecte a qual­se­vol aven­tura impe­rial que par­teixi de Mos­cou o de Bei­jing, que només afec­tarà Euràsia o la seva roda­lia i, per des­comp­tat, allò que li passi a la Unió Euro­pea serà total­ment indi­fe­rent per a Was­hing­ton. No hi haurà més recur­sos en defensa per al Vell Con­ti­nent, no tant perquè siguin des­ti­nats a pro­te­gir-se de la Xina sinó perquè es con­cen­tra­ran a reforçar el mur al vol­tant del perímetre nord-ame­ricà.

I aquí arri­bem a la segona part del pro­jecte: l’auto­ri­ta­risme inte­rior. La lec­tura és que si la República Popu­lar de la Xina ha pros­pe­rat fins al punt de com­pe­tir en un pla d’igual­tat amb els Estats Units, si Rússia, mal­grat tro­bar-se en con­di­ci­ons més precàries, ha recu­pe­rat una part de la seva gran­deur, és perquè les for­mes auto­ritàries de govern, i encara més en el con­text d’un avenç en la tec­no­lo­gia de la domi­nació sense pre­ce­dents, són més for­tes i esta­bles que les democràcies. Per què no con­ver­tir, doncs, aquesta Amèrica del Nord uni­fi­cada en un sis­tema despòtic? Per què no apla­nar, pel que fa als Estats Units, 250 anys de tra­dició cons­ti­tu­ci­o­nal que, d’altra banda, també va per­me­tre l’escla­vi­tud i l’exter­mini dels pobles ori­gi­na­ris?

Anem així cap a un món divi­dit en grans blocs auto­ri­ta­ris, com en la novel·la 1984 de George Orwell, sense per­ju­dici que les elits d’aquests blocs sí que facin nego­cis entre si i s’enri­quei­xin fins a l’obs­ce­ni­tat a costa de la pri­vació o de la nar­co­tit­zació de les mas­ses. I en aquest pano­rama, els febles que no són ni en una banda ni en l’altra, o que es dei­xa­ran a mercè d’algun dels grans depre­da­dors, com pas­sarà amb Europa, no tin­dran més remei que, en el millor dels casos, dei­xar-se engo­lir per uns i, en el pit­jor, for­mar part d’un tea­tre en el qual les potències s’enfron­ta­ran en un ter­ri­tori inter­po­sat com abans havien fet els impe­ris euro­peus a les seves colònies, com al segle XVIII ho van fer en aquests ter­ri­to­ris que després serien els estats ame­ri­cans.