Visualització

Li havia pas­sat alguna vegada abans, però mai amb la niti­desa ni amb la clare­dat amb la qual l'expe­ri­men­tava. Diuen que quan mors veus pas­sar, com un flaix, tota la teva vida en un segons. A ell li va pas­sar tot al con­trari. Va visu­a­lit­zar com seria el seu futur després d'un lleu­ger con­tacte, epidèrmic i casual, amb ella: casa­ment per l'Església, dues cri­a­tu­res, casa, dos cot­xes, tres tele­vi­sors, viat­ges, crisi dels qua­ranta, una feina per a tota la vida, i una intensa i activa vida de jubi­lats fins que arribés el final. Durant un ins­tant se'n va estra­nyar. No va veure com seria el final. Però tot i no veure'l, en aquell moment, amb vint anys i al cos­tat d'una noia pre­ci­osa, va tenir clar que ell, com tots, era, per dir-ho en ter­mes de con­sum, un pro­ducte peri­ble. La cer­tesa de saber que tenia cadu­ci­tat però que no en conei­xia la data el va fer refle­xi­o­nar sobre si es podia con­si­de­rar més afor­tu­nat que un iogurt. Se'n feia creus, que un pen­sa­ment tan absurd l'hagués fet obli­dar com­ple­ta­ment la cruïlla en què es tro­bava. Sen­tia que estava en el punt exacte d'ence­tar l'experiència cen­tral de la seva vida, la que s'escriu en majúscu­les. La qüestió era: una visu­a­lit­zació en dècimes de segon d'una existència con­ven­ci­o­nal havia de variar la força del seu impuls, del seu anhel? La res­posta va sor­gir imme­di­a­ta­ment. El som­riure hipnòtic que hi havia plan­tat al bell mig del ros­tre de la que, a par­tir d'aquell moment, seria la seva xicota no dei­xava cap dubte. No s'hi podia resis­tir. Havia de començar a empren­dre aquest camí, encara que fos un sen­der amb revolts cone­guts i que el final ja estigués escrit. Perquè hi havia un repte molt clar. Ell era un pro­ducte mori­dor, però men­tre no arribés el dia asse­nya­lat, en cada gest, en cada acció hi hau­ria un objec­tiu i una incògnita: fer-la feliç i des­co­brir al final si real­ment el que fem ser­veix per con­fir­mar el nos­tre destí o per modi­fi­car-lo.