Dies de molta soledat

El carrer de Moratín és una de les vies amb paviment de llambordes que sortint del Paseo del Prado s’enfila pel barri de Cortes fins a connectar amb la costa del carrer d’Atocha que, després, condueix de dret a la corona madrilenya que és la Plaza Mayor. Una de les virtuts del centre de la capital espanyola, a diferència del que passa amb l’actual Barcelona, és el fet que Madrid sí que ha sabut conservar el seu paisatge urbà, i a través dels aparadors dels establiments de tot tipus es percep una manera de fer i de viure molt pròpia de la gent de la ciutat, senya d’identitat llaurada a còpia d’anys de desenvolupar una cultura concreta.

Una d’aquestes cartes de presentació l’ofereix l’aparador de la llibreria El 7, al número 30 del carrer Moratín, establiment especialitzat en llibres de vell que saluda el vianant amb un variat repertori de títols vinculats amb el món de la tauromàquia. I com el capot vermell crida el toro al mig de la plaça, els següents títols exposats, entre d’altres, citen els passavolants a envestir la lectura a través de Corridas, de Juan Leal; El hilo del toreo, de Jose Alameda; Pablo Picaso, toros y toreros, amb textos de Luis Miguel Dominguín; Historia del toreo y de las principales ganaderías de España / obra ilustrada, popular y curiosa original de F.G. de Bedoya. Una pintura amb dones engalanades amb peineta, mantellina i vano de camí a la plaça de toros, un exemplar de La España del Cid, volum de les obres completes de Menéndez Pidal, i un exemplar de Mi lucha, d’un tal Adolf Hitler, completen l’oferta de l’aparador.

Com que la cosa va de llibres de vell, l’establiment no ofereix cap reclam relacionat amb el documental de temàtica taurina Tardes de soledad, que ha dirigit recentment Albert Serra, amb èxit de crítica i, fins i tot, amb lloances de públic que obertament es declara contrari a la festa dels braus però que ha sabut apreciar i reconèixer el valor cinematogràfic de l’obra.

No és d’estranyar que un creador aferrat al joc malèvol de la provocació, que ja va flirtejar amb la mort en la cèlebre cinta on narra la inacabable agonia de Lluís XIV, volgués un dia lidiar amb el ritual taurí submergint-se en la sang i l’arena per seguir experimentant en els camins de l’art. Però una cosa és el dret a crear, lliurement, arriscant i buscant el cos a cos amb el toro, el cine i l’espectador, i una altra de ben diferent és acceptar amb un somriure còmplice, provocador, el cop a l’esquena d’aquells que caminant per Madrid se senten còmodes amb una ciutat que es defineix amb aparadors com el d’El 7, on es posa al mateix nivell l’espasa del torero i la ideologia exterminadora del nazisme.

Certament la llibreria del carrer Moratín encaixa de ple en l’esperit d’aquells que han volgut recuperar el Premio Nacional de Tauromaquia que recentment ha guardonat l’Albert Serra i la seva pel·lícula en un acte que va trobar acolliment al Senat, paradís del Partit Popular. Es va tractar d’un cerimonial en què, més que lloar el fet cultural que representa la unió del cinema i els toros, s’hi va buscar l’exaltació patriòtica. Va ser un acte on Serra, tot i estar acompanyat per una multitud, transmetia un aire de soledat perquè segur que el cineasta no combrega amb aquells per a qui la política i la cultura són estocades, i si cal, descabellos.