L’espectacle

L’home llatí ten­deix a con­ver­tir qual­se­vol com­me­mo­ració en un espec­ta­cle. I pot­ser és injust dir “l’home llatí” si pen­sem en algu­nes civi­lit­za­ci­ons afri­ca­nes i, en gene­ral, no euro­pees, però podem man­te­nir l’opinió si con­tra­po­sem l’home llatí a l’“home nòrdic”, que sovint cele­bra les com­me­mo­ra­ci­ons d’una manera més sòbria i més íntima.

Les mani­fes­ta­ci­ons reli­gi­o­ses en són un indici, d’aquesta tendència a l’espec­ta­cle. La Set­mana Santa, a més del seu con­tin­gut religiós, ha estat molt de temps un espec­ta­cle litúrgic i folklòric. Les pro­ces­sons, per exem­ple. La impo­sició del que podríem ano­me­nar “model andalús” ha fet obli­dar que a Cata­lu­nya també hi havia antiquíssi­mes pro­ces­sons, bar­ro­ques i lluïdes, en les quals el sen­ti­ment religiós adqui­ria una dimensió plàstica que no és exces­siu de qua­li­fi­car de festa social. ¿Voleu un cas més extra­or­di­nari que la feliçment con­ser­vada pro­cessó de Ver­ges, amb la dansa de la mort? Les “pas­si­ons” són un altre trac­ta­ment espec­ta­cu­lar i dramàtic –en el sen­tit “tea­tral” del mot– de la Set­mana Santa.

Les des­fi­la­des de con­fra­ries, els enca­put­xats, els peni­tents que duien creus a coll o arros­se­ga­ven cade­nes, tot ple­gat res­po­nia a la neces­si­tat d’exte­ri­o­rit­zar, neces­si­tat que apa­reix també en el cos­tum de “matar jueus”, sorollós i agres­siu dins mateix de l’església. Quant als “monu­ments”, qui pot negar la importància que es donava a l’esce­no­gra­fia? De petit jo he prac­ti­cat la tra­dició fami­liar de “seguir monu­ments”, que con­sis­tia a visi­tar-ne un nom­bre deter­mi­nat. Recordo aquell silenciós Eixam­ple de Bar­ce­lona ani­mat pels grups de per­so­nes que ana­ven d’església en església, i on coin­cidíem a vega­des veïns o cone­guts. Hi havia una “com­petència” implícita de monu­ments, i la gent comen­tava que aquest any el de la parròquia era més “sen­zill” i els de les mon­ges con­cep­ci­o­nis­tes –o el que fos– era molt “ric”, i efec­ti­va­ment encara con­servo en la memòria visual les imat­ges de com­pli­ca­des cons­truc­ci­ons “monu­men­tals” a base de flors, plan­tes, ciris, llànties que cons­tituïen un immens retaule res­plen­dent.

I, quan el dis­sabte era de Glòria, l’al·leluia mati­nal de les cam­pa­nes era acom­pa­nyat per l’estrèpit popu­lar que grans i xics orga­nitzàvem a les gale­ries, picant cas­so­les i tota mena d’estris caso­lans, en el con­cert de per­cussió més nombrós i popu­lar que jo puc recor­dar.

No és perquè sí que, fidel a la tra­dició de l’espec­ta­cle, la mateixa Església par­lava de “fun­ci­ons” reli­gi­o­ses. Ara, modi­fi­cat el secu­lar reper­tori, molta gent ha per­dut “els papers”.