Amb un profundíssim dolor acabo de llegir aquestes declaracions contra el govern de la Generalitat: “…actituds irresponsables dels qui ja han fet fracassar la nostra autonomia, aconseguint la desunió de Catalunya i l’enfrontament amb Espanya; per això, l’actitud dels autors d’aquesta situació és imperdonable”. “Les declaracions del president Pujol són un doble joc ja massa gastat en la política catalana perquè mereixi credibilitat. Voldria que la seva nova posició política triomfés, però com que en aquests moments no té l’autoritat moral necessària per a aconseguir-ho, no crec que aquesta vegada pugui obtenir ni la confiança del nostre poble ni la confiança del govern” (es refereix al de Madrid).

La persona que fa aquestes llarguíssimes declaracions –folis i folis– presenta diverses denúncies concretes contra el president de la Generalitat i, adreçant-se a tota mena de personalitats polítiques d’Espanya, fins i tot les més altes de l’Estat, afirma que el president Pujol vol utilitzar tots els mitjans al seu abast “per a fer possible la victòria de la seva ideologia enfront d’Espanya”. Esgarrifa de llegir –i que llegeixin a Madrid– que “els problemes de la llengua i de l’escola és l’actual Generalitat la que, en gran part, els ha provocats per manca de sentit de la responsabilitat”.

L’esgarrifança es converteix en una barreja d’indignació i estupefacció quan el denunciant fa saber a les personalitats polítiques espanyoles que “manifesta la seva més enèrgica protesta davant la política de provocació que Catalunya inicià el mateix dia de la presa de possessió del president Pujol”. I afegeix que els responsables de la Generalitat “utilitzen el truc de convertir-se en perseguits, en víctimes; així hem llegit en certes declaracions que Espanya ens persegueix, ens boicoteja, ens retalla l’Estatut, ens menysprea, es deixa endur per antipaties contra nosaltres, que els sap greu haver reconegut els nostres drets… És a dir, segons ells es fa una política contra Catalunya”.

Pregunto: segons vós, no és així, honorable senyor Josep Tarradellas? Perquè és realment espaordidor que tot això, i molt més, ho hagi escrit l’expresident de la Generalitat en una carta enviada, precisament en aquests moments, a una colla d’espanyols que tenen el poder polític. A què juguem? Només puc interpretar aquesta denúncia, adreçada a Madrid, com una hàbil maniobra de retruc: provocar la unitat de tots els catalans al voltant de la institució de la Generalitat. És molt gruixut que un català aconsegueixi actualitat a base de dir al senyor Martín Villa i als seus que nosaltres som els “provocadors”. Les paraules de l’expresident comprometen tots els partits polítics, centrals sindicals i poble a prendre posició el dia de Sant Jordi. No es tracta de defensar cap persona, sinó de proclamar unitàriament allò que, en l’extensíssima “encíclica” personal de l’expresident no surt ni una sola vegada: que “som una nació”.