La rata de Rufián

Tinc la sensació que, a Gabriel Rufián, la “rata” que va piular dimecres al matí per contestar Junts no li sortirà ni tan bé ni tan barata com les 155 monedes de plata de l’octubre del 2017. Són molts detalls els que no ha afinat aquesta vegada el calculador Rufián. Tractar d’animals els altres té mala premsa i la rata és entre les bestioles que no desperten gens de simpatia i que resulten fastigoses a molta gent. Hi ha rates mitjanament acceptades, com són els hàmsters, els esquirols i els ratinyols blancs de laboratori. Molts ens vam enamorar de Ratatouille (Brad Bird, 2007). Peró la rata de Rufián és una rata de clavaguera i no té predicament. És la rata de la pesta. És la rata de Camus que surt infectada del catau i ve a morir entre els humans i a encomanar-nos el mal. Des del seu primer dia en política Rufián ha volgut presentar-se com algú ocurrent, graciós i punyent. Es desviu per trobar la gracieta. Les 155 monedes de plata tenien mala llet. Molta, molta mala llet. Peró era una piulada enginyosa i la dimensió de l’hòstia (per fora de lloc que estigués i per falsa i traïdora que fos) guardava relació amb la dimensió de la decisió del president Puigdemont. Ara no. La rata de Rufián és un error. Un gran error. Una contesta desproporcionada, fora de to i sense context. Una contesta que deixa clar que el cotxe amb Junqueras i Puigdemont sortint de Waterloo era teatre del dolent i que situa les relacions entre partits allà on són: a la clavaguera.