Soc treballadora d’una residència de gent gran i familiar-client d’aquest negoci. Sí, negoci, encara que ho vulguin maquillar; un negoci al qual després de la covid-19 –quan es va destapar el mal funcionament de moltes residències– semblava que es volia posar solució a les moltíssimes mancances i al maltractament que rebien els usuaris, però res no ha canviat. Les famílies ens queixem contínuament, però serveix de poc o res.

Les treballadores som insuficients per atendre les persones que tenen dependència (fer higiene, dutxa, vestir, donar els àpats, WC, etc.). Segons el Departament de Serveis Socials, la ràtio és o hauria de ser de 0,25 professionals d’atenció directa per usuari, i aquí hi ha l’error principal. Dins d’aquesta atenció directa hi ha també els professionals d’infermeria, psicologia, fisioteràpia, teràpia ocupacional, medicina: el temps que hi dediquen aquests professionals és molt menor (tot i ser tan important, clarament insuficient) que el que hi dediquem els auxiliars de geriatria, que sempre anem contra rellotge per fer l’enorme quantitat de tasques de cures diàries. Si ja són costoses amb les ràtios assistencials estipulades, assolir-les quan falten professionals en els torns comença a ser gairebé impossible, i decau ràpidament la qualitat de les cures. A molts centres en el torn de nit pot haver-hi, en el millor dels casos, una auxiliar de geriatria per cada 35 usuaris. Aquesta sobrecàrrega excedeix amb escreix la capacitat de plantilles completament minvades, fins i tot en situacions sense cap complicació de salut dels residents. No som superheroïnes ni superherois!

La falta de personal de totes les categories és general, i la d’auxiliars de geriatria és persistent; en cas de baixes mèdiques mai no hi ha substitucions i les tasques pròpies de quatre auxiliars de geriatria les acaben fent dues persones o només una. Les retallades en nombre de professionals són generalitzades, cròniques i normalitzades a la majoria de les residències, i afecta tant la manca de confort com pèrdues greus en termes de seguretat i salut de l’usuari.

Amb sous irrisoris i sense uns reforços o plusos de disponibilitat, quan hi ha baixes laborals –cada cop més freqüents– l’excusa o motiu per no cobrir-les és que no troben personal substitut; i qui rep les conseqüències? Doncs tant els residents com les treballadores; i les treballadores, a banda de tenir obligacions, també tenim vida pròpia, família i drets laborals que en general no són respectats. No pot ser que una auxiliar de geriatria estigui sola en un torn per atendre totes les necessitats dels usuaris, que no s’arriben a cobrir si no hi ha el personal que toca. Això s’agreuja els caps de setmana i festius, quan no hi ha els altres professionals assistencials, almenys per vigilar els residents. Les auxiliars de geriatria som la cara visible dels centres i rebem en primera persona les queixes dels familiars en veure les mancances –amb l’afectació psicològica que comporta, i més sabent que són queixes fonamentades– amb un sentiment de plena impotència en no tenir responsabilitat sobre aquest estat tan precari d’assistència. La resta del personal (neteja, cuina, tècnics, manteniment) tampoc queda exempt de problemàtica, i la seva precarietat també repercuteix en l’atenció als usuaris i el bon funcionament del centre.

Els residents són els qui en surten finalment més perjudicats: són persones fràgils, que són allà perquè en el seu entorn familiar no poden veure prou cobertes les seves necessitats i mancances. Tant a ells com a les seves famílies els costa un considerable esforç emocional i econòmic, que molts gairebé no es poden permetre i en tot cas són despeses molt difícils de cobrir. Persones que al final de les seves vides i esforços no reben el bon tracte i les cures que mereixen perquè hi ha polítiques que no els tenen en compte, que només mostren xifres fal·laces de resultats, que de tot fan discursos de bones intencions però sense solucions reals.

És per això que animo tothom –familiars, residents i treballadores– a fer-se’n ressò i denunciar aquesta situació, que tots en som (i serem!) perjudicats, i més els residents. Ja n’hi ha prou de promeses falses i sempre endarrerides: el que necessiten i necessitem és més suport humà amb condicions dignes per a la cura dels que ens van cuidar, la nostra família, als qui no volem de cap manera desatesos, amb perill de la seva salut, i del confort al final de les seves vides que s’han ben guanyat. 

Si callem, també ens convertim en maltractadors i/o còmplices.