El peix podrit, que se’l fotin ells

Digueu-li ambició, empenta, autodeterminació, pressa o com més us agradi. Però aquest rau-rau que tenim els catalans per alliberar-nos de la sínia espanyola que ens escanya, sovint ens fa córrer a massa velocitat o a més distància de la que les nostres forces ens permeten. I quan això passa, prenem mal. Volem peix al cove i no ens hi mirem gaire si és fresc o té els ulls entelats. El darrer cistell que hem recollit, per exemple, és el de Rodalies, que fa un tuf que se sent de Portbou a Alcanar i d’Alcanar a la Seu. Un servei de ferrocarril podrit per la manca de finançament –que no ve del segle XXI sinó que és ancestral–, i corromput per la desídia i el gremialisme funcionarial dels que n’han de tenir cura. Si tots aquests, que ara s’han fotut de cul perquè no els traspassin d’administració ni els toquin cap coma del conveni, haguessin estat igualment escrupolosos a l’hora de denunciar la vergonyosa situació de la companyia a la qual pertanyen –es digui Renfe o Adif–, potser la situació seria una mica menys dramàtica del que és avui. Perquè ho és tant, de dramàtica, que només es podria comprendre que en volguéssim el traspàs complet si ens veiéssim capaços de convertir aquella casa de barrets en un veritable servei de transport públic per a la Catalunya del Segle XXI. Però després que el PSOE hagi passat dues vegades el ribot a la demanda inicial –per rebaixar una transferència integral, primer, a una concessió compartida i, després, a una sucursalització de la matriu espanyola– ja ningú pot dubtar que de l’única cosa de què es farà responsable la Generalitat és del desastre que Adif i Renfe continuaran perpetrant, ara amb l’aval del nostre propi govern. I qui diu Rodalies diu també la Hisenda o la política d’immigració. Les transferències de competències de l’Estat només es poden acceptar íntegres: el peix al cove ha de ser fresc; si ha de ser podrit, que se’l fotin ells.