Els papers no es jubilen

Aparentment ja fa uns anys que Maria Favà va deixar el periodisme actiu, el que durant tota una vida professional va desenvolupar fonamentalment des de les pàgines del diari Avui. Però és tan sols això, una aparença, perquè el somriure murri d’aquesta atrapanotícies delata que porta dins seu ben viu el nervi d’explicar les coses que passen; explicar-les i fer per manera també que algú pugui explicar-les un dia. D’això se’n diu vocació i, també, generositat.

El periodisme és molt més que el carnet professional amb el número de registre 6.635 que un dia va expedir a una tal María Favá –accentuat així, en castellà del temps de Franco– el Ministerio de Información y Turismo, tal com era preceptiu per a tots els que volien exercir el periodisme en aquells temps en què la llibertat d’expressió no existia. El periodisme és fins i tot molt més que una cadira en una redacció d’un diari i una finestra oberta en un paper, és una manera de ser i de mirar el món, un compromís, una manera de fer des del primer dia que s’entra en l’ofici i fins l’últim en què queda una mica d’alè per explicar les coses.

I com que a la Maria encara n’hi queden molts, de dies, tot i que els de la seva cadira en una redacció ja van quedar enrere, el que fa aquesta periodista és no deixar de produir històries que mereixen ser llegides. És obligat passar pel seu relat de la vida del diari Avui, publicada el 2017 en forma de llibre per Meteora, i encara ho és més el seu treball La mina de la mort, editat pel Grup Gavarres, on rescata de l’oblit la mort de 34 miners en una mina de carbó del Berguedà l’any 1944.

Aquesta és la missió del periodisme, que res caigui en l’oblit, que de tot en quedi constància. Explicar els fets quan les coses passen, a través d’una rabiosa notícia d’actualitat, però també personar-se en aquesta actualitat fent un viatge en el temps, com el que Favà va fer aterrant en aquell llunyà 10 d’octubre de 1944.

Avui la Maria treballa en dos llibres nous, un a quatre mans sobre la vida d’un dels companys de professió que ha honorat l’ofici en aquesta ciutat, i un altre sobre la peculiar història d’un dels clubs de futbol més singulars de Barcelona. Són temes que no tenen res a veure l’un amb l’altre però que descriuen l’ofici de periodista que consisteix a explicar històries, és igual quina sigui la matèria. Entre llibre i llibre, Favà també té temps per posar en ordre el seu arxiu i l’arxiu d’algun altre company d’ofici que se li ha confiat, posar-hi ordre i donar-hi un destí.

Es tracta de conservar i donar valor a una documentació històrica que permet conèixer i explicar bé com era la societat de fa cinquanta anys i com s’exercia aleshores l’ofici. Entre aquests papers ordenats hi ha els butlletins de la clandestina Agència Popular Informativa, API, formada per periodistes que a partir del 1972 van desafiar el règim informant sobre tot allò que estava prohibit, escrivint i fent anar el ciclostil. Són papers que fan olor d’història i que llegits destil·len lluita obrera i resistència política, com la d’obrers assassinats a Sant Adrià i activistes de l’assemblea presos a la Model. Aviat el seu destí serà la Biblioteca de Catalunya on qui vulgui els podrà llegir i consultar. I és així, com si això de viure fos una cursa de relleus, com la Maria Favà, sense deixar de córrer, passa el testimoni.