És impossible saber on ens durà la vida tot i que el pas dels anys t’ensenya que l’existència no és més que un còctel d’emocions on tenen cabuda infinitat d’ingredients i que no sempre seràs tu qui els triarà, ni sempre seran tan dolços, o tan afruitats, o tan àcids com voldries. I és així com anem entenent que la vida té una composició que no sempre pot estar sota el nostre control, i és així com anem encaixant victòries i derrotes i partits que acaben en taules. Sabem on som ara, sabem d’on venim si la memòria no ens traeix, però la melodia del nostre futur naixerà d’una combinació d’elements que ni tan sols podem predir. Personalment, i si pogués elegir, al meu esdevenir li demanaria salut, amor, pau mental, alguna alegria desmesurada i una porta on sempre poder picar. Una porta literal, no pas una d’imaginària o de metafòrica o de mitològica. Una porta a tocar de la meva, una porta de les que necessitem tenir a la vora perquè darrere seu hi habiten persones que sempre estan a punt per rescatar-nos. La vida ens ensenya infinitat de coses, i de vegades triguem massa a entendre que no hi ha calma sense saber-nos protegits per una pinya de persones que no et deixen caure. I dins d’aquest grup, és extraordinari que algú estigui disponible per a tu a pocs segons i amb el simple gest de colpejar una porta. Una porta d’aquelles a les quals pots acudir amb pijama i sabatilles, o amb els cabells esbullats. Gent que un dia et presta un ou que et salva la truita i un altre dia et regala un consell que et salva la setmana. Que són un flotador de rescat si abaixes la guàrdia i que no t’obliguen a fer equilibris entre l’obligació de riure’ls les gràcies i el desig d’escopir-los a la cara. Gent amb qui no comparteixes cognoms, ni fotos d’infantesa, però un dia t’obren la porta i un altre, el cor. Portes que s’obren per a tu perquè la teva sempre està oberta per a ells.