Silenci eixordador

Sempre s’ha dit que, en el seu llarg i tortuós camí cap a la integració política, la Unió Europea (UE) ha sortit reforçada de cada gran crisi a què ha hagut de fer front. Va passar amb situacions que ara se’ns comencen a difuminar en el record però que, en aquell moment, la van empènyer fins al caire de la ruptura, com ara la crisi del deute sobirà, l’onada immigratòria del 2015, el Brexit o la pandèmia. Més recentment, s’han alçat altres obstacles, sobretot la guerra a Ucraïna, l’ascens de forces nacional-populistes partidàries de recuperar la sobirania cedida a Brussel·les i, ara, la gran sacsejada geopolítica amb epicentre a Washington. Cadascun d’aquests episodis ha posat a prova la unitat dels Vint-i-set i la voluntat de perseverar en el projecte comú. La UE s’ha vantat sempre de superar entrebancs mentre es projecta al món amb la voluntat d’erigir-se en referent de la democràcia, la llibertat i la defensa dels drets humans. Lamentablement, la retòrica sona buida quan mirem a l’altra banda del Mediterrani. El silenci eixordador de la UE la fa còmplice del bany de sang a Gaza i deslegitima per la via dels fets la defensa dels valors que diu promoure. No és aquesta UE envilida per un silenci covard la que volem.