Per llepar-se els dits!

Quedo per dinar amb tres amics en un res­tau­rant de Bar­ce­lona on se ser­veix men­jar ela­bo­rat a la brasa. Deci­dim com­par­tir els pri­mers plats, i dos d’ells acon­se­llen dema­nar una ració de car­gols al·legant que ja els han tas­tat i que estan bons de nas­sos. Els altres dos comen­sals no som gaire amants dels gastròpodes, però acce­dim al seu desig i fins i tot anem una mica més enllà i ens ani­mem a tas­tar-los. La sor­presa és grata, i els bit­xos tri­om­fen al nivell de qui té un as en una par­tida de pòquer. Anem men­jant i com­par­tint anècdo­tes, bro­mes i laments típics de per­so­nes que han superat la bar­rera dels cin­quanta, en un dinar molt distès. Tots qua­tre ens sen­tim com a casa, amb aque­lla com­pa­nyia. En un moment donat, freno en sec i el cap em fa un gir de tres-cents sei­xanta graus per fer una obser­vació exprés de les per­so­nes que omplen la resta de tau­les. Tinc l’espe­rança que ningú hagi vist el gest propi d’una per­sona sense edu­cació que se m’ha esca­pat de forma incons­ci­ent. Sem­bla, a sim­ple cop d’ull, que tot­hom està sub­mer­git en les seves con­ver­ses, o en els seus plats exqui­sits, i que ningú hi ha repa­rat. O si ho han fet, dis­si­mu­len amb molta mes­tria. Pot­ser han comès el mateix equívoc i no estic tan sola com penso. Pot­ser on jo veig una dis­tracció, la resta hi veu plaer. El cas és que, tor­nant als car­gols, la closca estava coberta d’una bar­reja de sal i pebre que s’engan­xava als dits i que feia venir una fal·lera irre­fu­ta­ble de lle­par-los. Tan­tes eren les ganes que des­per­tava que em vaig sor­pren­dre fent-ho i ni tan sols amb dis­si­mu­lació. Més aviat, gau­dint cada xar­ru­pada com el nadó que engo­leix el polze. Em vaig afer­rar a la frase de Joan Fus­ter que un dia em va recor­dar un lec­tor: forma part d’una bona edu­cació saber quan s’ha de ser male­du­cat. En això, i en obser­var que el meu com­pany de taula no va poder evi­tar seguir-me els pas­sos.