Ara resulta que l’ideal és menjar formigues. Diversos diaris han divulgat aquesta informació, nascuda a Pequín, segons la qual el consum de formigues és el remei insuperable per a eliminar una llarga sèrie de malalties i trastorns. Sembla que es tracta d’un descobriment xinès relativament recent, que ha demostrat la seva eficàcia per a augmentar la potència sexual, la conservació del cabell, la salut dental, el guariment de lesions pulmonars, etc.

Ignoro si aquestes aptituds són exclusives de les formigues xineses o si aconseguiríem els mateixos resultats amb les vulgars formigues que, fa uns moments, veia desfilar confiadament damunt una llosa de pissarra. Penso continuar ignorant-ho sempre, si és que he de ser jo qui prengui la decisió d’alimentar-me amb aquestes bestioletes. Estem molt condicionats pels hàbits alimentaris i també per unes idees higièniques: després de tants anys d’apartar les formigues dels llocs on guardem menjar, ¿com podríem canviar radicalment de criteri, i quan en una fontada una formigueta negra s’incorpora a la truita de patates donar-li la benvinguda?

És una estricta qüestió d’hàbit, insisteixo, que no pugui imaginar-se menjant formigues un menjador de cargols, d’ostres, d’angules i d’altres animals que s’empassen sencers. Si entra en joc l’esnobisme, o l’obsessió dietètica continua afectant la gent, és previsible que la formiga esdevingui una nova “gamma de productes” per als industrials de l’alimentació: hi haurà paté de formiga, formigues congelades, en escabetx, croquetes de formiga, etc., i en els còctels distingits ens oferiran canapès de formigues que es confondran fàcilment amb els canapès de caviar. Si les seves qualitats són certes, es vendran formigues als supermercats, a les farmàcies i als sex-shops.

Un amic m’ha convidat, aquests dies de Pasqua, a tastar el vi de la seva petita vinya privada. Les formigues de collita pròpia tindran un èxit extraordinari, i els pagesos es quedaran veient visions davant l’actitud dels barcelonins que arrencaran la gespa del jardí de la “torre” per afavorir l’aparició de formiguers. Si els boletaires inconscients i multitudinaris ja han fet tant de mal als boscos, els formigaires poden accelerar-ne la destrucció.

Diuen que el gust de la formiga –almenys el de la formiga xinesa– s’assembla al de la llagosta. Des del punt de vista del paladar, doncs, no hi ha cap problema. No trigaran, però, a inventar-se les formigues de granja, que els gastrònoms trobaran insípides. Alguns restaurants distingits les conservaran en terraris –com els vivers de les llagostes– i ens les mostraran per demostrar que són “fresques” i no fan trampa.

Tot això està molt bé, només hi ha una cosa que no té solta: un diari xinès assegura que un vell aconseguí que li sortissin altra vegada totes les dents amb una dieta a base de formigues. ¿Voleu dir que calen dents, per a menjar formigues? Jo potser estaria disposat a seguir un règim formigaire si m’asseguressin que, als vuitanta anys, disposaré d’una dentadura capaç de mastegar a fons una bona llonganissa de Vic…