“Hi ha policies dolents”

Una de les parets de l’entrada de la prefectura superior de la policia espanyola a Barcelona la presideix un cartell de la celebració dels 200è aniversari d’aquest cos “al servei d’Espanya”. Reivindicar una trajectòria de dos segles vol dir assumir com a part d’aquesta història els mètodes inhumans utilitzats durant el període de brutal repressió del franquisme. En aquest marc mental que reconeix el cau de tortures de Via Laietana 43 com la casa d’aquesta policia “al servei d’Espanya”, res fa pensar que aquest cos deixi mai l’edifici, encara menys ara que el conseller de Justícia, Ramon Espadaler, creu “compatible” el seu us policial amb la futura declaració d’espai de memòria. Dit d’una altra manera, que policies aparentment bons treballin on ho van fer els “policies dolents” és del tot “compatible”.

Això de “policies dolents” ho va dir el ministre de Governació de Franco Tomàs Garicano Goñi l’abril de1973 als familiars de Miquel Anduig Aldea després que aquest acabés ingressat d’urgència i amb la seva vida corrent perill a la Fundació Puigvert, conseqüència del seu pas per Via Laietana. El jove estava clivellat de morats i amb un diagnòstic d’insuficiència renal per aixafament dels seus òrgans. Va ser tan bèstia la pallissa rebuda a còpia de cops que li van donar amb una tovallola molla que per aplacar la ira dels familiars es van desplaçar fins a l’hospital el cap superior de policia, Sergio Gómez Alva, el governador civil, Tomás Pelayo, i el ministre Garicano, que va trobar una explicació als tràgics fets amb el següent raonament: “De la mateixa manera que hi ha capellans dolents, hi ha policies dolents.”

D’aquest comentari, en va deixar constància el dossier de l’Agència Popular Informativa (API) imprès l’abril del 1973 en el qual s’informa amb tot tipus de detall de la detenció de Miquel Anduig, Concepció Doncel i Immaculada Borrell. Els van detenir el 9 d’abril de 1973 perquè repartien propaganda clandestina sobre l’assassinat per trets de la policia de l’obrer de la tèrmica del Besòs Manuel Fernández Márquez. A Via Laietana, Doncel va perdre el coneixement a la prefectura en rebre un cop al cap amb una barra de ferro. A Borrell no la van tocar, però avui encara recorda els trets que va disparar el policia que la va detenir a la zona del pont de Marina. Sí, trets al mig del carrer per detenir una noia que només distribuïa propaganda.

Glaça la sang llegir els papers de l’API en què es narra en temps present l’ús de tovalloles molles per colpejar detinguts als quals feien ajupir per poder castigar-los a les lumbars. “És una tortura que està sent una pràctica corrent aquestes últimes setmanes”, diu el butlletí de l’API, que assegura que el policia que “va participar més activament” en el violent interrogatori a Doncel i Anduig va ser “un tal Atilano”. Es tracta d’Atilano del Valle, que, juntament amb José Antonio Álvarez, va ser el primer policia de la Brigada Social condemnat per tortures, en una sentència pionera de 1976.

És per explicar aquest cas –del qual el mateix Anduig amplia detalls al documental El Cau de la bèstia de Jaume Domènech– i tants d’altres que cal destinar íntegrament l’edifici de Via Laietana 43 a la funció d’espai de memòria, tal com es reclama. Perquè la dignitat i la memòria difícilment poden ser “compatibles” amb “la mala policia”.