Escolto estupefacta gent ofesa per la programació al Museu Marítim de Barcelona de l’exposició La infàmia, sobre els negrers catalans que el segle XIX es van enriquir traficant amb esclaus després que la Gran Bretanya abolís aquesta pràctica. A l’exposició hi apareixen amb noms i cognoms el responsables d’aquella maldat, i s’explica amb detall com va ser la participació catalana en el tràfic transatlàntic de persones i com empresaris catalans establerts a les amèriques, sobretot a Cuba i a Puerto Rico, van fer servir esclaus com a mà d’obra. Es una exposició que segueix la línia de molts altres països europeus amb passat colonial, que estan recuperant moments foscos per fer una mica les paus amb la manipulació històrica.

Però resulta que aquí hi ha persones que diuen que repassar fets passats i treure l’entrellat d’una etapa tan fosca –considerada gairebé tabú– és una forma d’autoodi i una tendència woke. Conèixer la pròpia història és de “bonistes esquerranosos”? Si giro la truita també puc pensar que voler remarcar i exalçar només aspectes positius del passat sona una mica... supremacista, potser?

Aquestes persones que qualifiquen de woke fins i tot recordar que una realitat tan objectiva com que part de la prosperitat catalana de la segona meitat del segle XIX va ser deguda a l’esclavitud, deuen viure mentalment en un país extremament petit. Catalunya també té els seus espisodis lamentables, i exposar-ho no té res a veure amb ser més o menys independentista. Ens podem considerar oprimits per l’Estat espanyol, però no som capaços de reconèixer que en algun moment hi va haver catalans que també van ser al bàndol dels opressors? No és cap mena d’autoodi, és la realitat, agradi o no. I si voler aprendre dels errors del passat és ser woke, per molts anys que ho sigui. Perquè els catalans, com la resta de pobles del món, no som éssers capaços de fer-ho absolutament tot bé. El pensament màgic no funciona. De fet, la història recent ens ho demostra.