El meu pare és fill de Salt. Hi va néixer el 1934 i llavors la realitat del poble era totalment diferent. Una vila amb dos nuclis, el Barri Vell i el Veïnat, separats per camps i amb dues grans fàbriques tèxtils, la Gassol i la Coma-Cros. Un cop superada la Guerra Civil, la vida a Salt no va canviar tant, fins a les dècades dels cinquanta i els seixanta. Urbanísticament es van edificar espais com ara l’antiga presó, al Veïnat, i es va crear l’anomenat “sector centre”, juntament amb algun grup de pisos amb nom de sant. Habitatges –alguns– de dubtosa qualitat que va ocupar massivament la migració castellana. Ja a finals dels setanta i principis dels vuitanta, essent un servidor una criatura, et deien que no passessis pel sector centre perquè estava ple de “xarnegos”. Se suposava que era perillós anar-hi i que tot el que passava al poble era culpa seva. Amb el temps les llegendes a l’entorn de Salt es multiplicaven. Bàsicament que als immigrants els regalaven els llibres, els donaven tota mena d’ajudes i l’Ajuntament els facilitava la vida donant-los pisos si no els podien pagar. Als anys noranta, tothom deia saber del pacte –inexistent– entre els alcaldes Joaquim Nadal i Xavier Corominas que faria enderrocar la Font de la Pólvora i portaria tots el veïns de raça gitana a viure a Salt. Amb el poble i la immigració, sempre s’hi ha jugat.

Les dècades han passat i aquells nouvinguts han tingut fills i nets; la vida els ha anat generalment bé i molts han marxat a altres zones del municipi o a pobles propers. Als que eren els seus pisos, ara hi viu una amalgama bestial de nacionalitats i races que fa que gent com el meu pare se sentin uns estranys quan caminen pel carrer. Salt sempre ha estat municipi d’acollida però segurament les coses han sortit de mare. Que pot arribar a ser un polvorí és cert, com també que moltes entitats i alguna administració hi posen molt bona voluntat. Mentrestant les llegendes continuen, només que el que abans era culpa dels “xarnegos” ara ho és dels immigrants. Entre la ingenuïtat i l’extremisme hi ha d’haver un punt intermedi i aquest és el que s’hauria de trobar. A Salt i a tants municipis similars dels quals no es parla.