No deixa de ser simptomàtic que Adolescence, una sèrie sobre un grup d’adolescents britànics d’un barri oblidat de Birmingham, hagi acabat convertint-se en tema de debat internacional. Tant que fins i tot el primer ministre anglès s’ha pronunciat afirmant, després de veure-la, que cal abordar el tema. Quin? El tema de les masculinitats en els joves adolescents. Els sona? La sèrie no només ha captivat l’audiència per la seva qualitat narrativa i tècnica –és una creació dels actors Stephen Graham i Jack Thorne i ha estat rodada en un únic pla seqüència–, sinó també per la seva rellevància social, posant sobre la taula discussions urgents sobre l’educació emocional dels joves i la influència de les xarxes socials en la seva formació. Aquesta vegada la víctima no ha patit abusos ni viu en barris marginals, però lluny d’activitats socials i referents masculins la seva connexió més real amb el món és la pantalla de mòbil, per on se li cola la cultura incel. El debat està servit. I potser aquí rau l’èxit —i la incomoditat— d’Adolescence: no ens ofereix res que no sapiguem, però ho posa tot en primer pla, sense filtres i amb una capacitat brutal per posar-nos davant el mirall. És un producte artístic, sí, però també una denúncia que ens obliga a parlar del que no volem veure però hi és.