Espero fiscal assegut

Qui va pen­sar la jugada de fer públic ahir l’àudio de Cos­pe­dal i Villa­rejo apro­fi­tant que Cos­pe­dal i Camacho decla­ra­ven en la comissió va tenir una bona pen­sada. Una gran pen­sada, diria jo, des del punt de vista de la dieta mediàtica, dels índexs d’audiència i de les cur­ses de noto­ri­e­tat entre peri­o­dis­tes i mit­jans. Mira que fa dies que cor­ren aques­tes cin­tes i mira que han arri­bat a uti­lit­zar canals i moments dife­rents per sor­tir a la llum! Però es van eme­tre ahir al matí, just uns moments abans que engegués la comissió, i així les gra­va­ci­ons varen cen­trar els inter­ro­ga­to­ris de les dues polítiques del Par­tit Popu­lar. La cinta d’ahir (no sé si és més apro­piat dir-ne de Villa­rejo, de RAC1 o de Jordi Basté) estava ben gra­vada. Era de les que se sen­tien més bé de mol­tes de les que hem sen­tit d’aquesta sèrie que no s’aca­barà mai. Però bo i així ni la Dolo­res ni l’Alícia s’hi varen reconèixer. Les hi ha reco­ne­gut tot Cata­lu­nya i part de l’estran­ger, però elles no. Diuen no sé què de la cadena de custòdia judi­cial que s’ha tren­cat i envien, sense cap tipus de mania, tot l’inde­pen­den­tisme i adlàters a pren­dre pel cul, amb una certa finor, però a pren­dre pel cul. Amb tota l’extensió de l’expressió. La Cos­pe­dal, que a mi sem­pre m’ha agra­dat molt més que la Camacho, sense per­dre la seva arrogància cas­te­llana. L’altra, obse­quiant-nos amb tal esti­ra­ment de gal­tes i tanta ganyota que li dis­si­mu­lava, fins i tot, la inflor de la cara. Ara espe­rem asse­guts el fis­cal!