Obligatorietat única del català a la justícia

Un fiscal que treballa de fa anys a la Ciutat de la Justícia de Barcelona fa pràcticament tots els documents, informes i escrits d’acusació en català, menys els que han d’anar a Madrid per via de recurs i han de resoldre aquells tribunals. Sempre havia escrit en castellà i m’explica que un cap d’any de ja fa temps es va dir: “Quina cosa diferent puc fer ara que comença un nou any?” I va respondre: “Ja sé què faré, escriuré en català a la feina.” I des d’aleshores fins ara.

Actualment, a l’administració de justícia a Catalunya, de mitjans per poder usar el català als jutjats, tribunals i fiscalies, n’hi ha molts i bons. Hi ha recursos en línia, un equip de filòlegs dinamitzadors lingüístics, que tradueixen documents al català i en redacten d’adaptats a cada cas i necessitat. I fan cursos de català amb flexibilitat horària. Avui qui no ho fa en català és perquè no vol, no perquè no pot; no n’hi ha cap ni una, d’excusa. Hi ha força jutges, fiscals i lletrats judicials que són d’aquí, han estudiat aquí i que fins i tot tenen certificats de coneixements de català expedits per la Generalitat, que no fan servir ni un borrall de català en les seves sentències i escrits. Això té un nom: deixadesa. I manca de respecte pel català, l’única llengua pròpia de Catalunya.

Els jutges, fiscals i lletrats judicials que venen de fora han d’aprendre el català encara que no els plagui, perquè, entre altres documents, els atestats dels Mossos d’Esquadra són en català, així com escrits que presenten els advocats i procuradors –un percentatge irrisori encara–. Hi ha excepcions, però l’aprenen amb poc interès i això fa que no captin el sentit i la riquesa del significat que aporta tot idioma. Com el cas d’una jutgessa, no fa gaire, que mentre una testimoni declarava en català, al cap de poc de començar la seva declaració la magistrada, educadament –de forma coactiva, hauríem de dir–, la va interrompre i li digué: “Por favor, todo esto que está relatando, ¿me lo podría decir en castellano? Porque no quiero perderme ni un matiz de lo que dice, gracias.” Aquesta testimoni va dir, sortint de la declaració, que es va sentir intimidada i va canviar de llengua, que la seva llengua habitual és el català i la declaració li va sortir forçada, postissa. És de sentit comú que un jutge o fiscal que no entén el matís ni el detall del que se li està explicant, no pot administrar una recta i equànime justícia. Sense oblidar els grans prejudicis contra el català que tenen alguns funcionaris, com el d’una altra magistrada a qui en un judici el denunciant, senegalès de pell fosca, li responia en un molt bon català, tot i que la jutgessa li preguntava en castellà. Quan es va acabar el judici la magistrada, com molesta, va dir, i li va sortir de molt endins: “Pero, bueno, ¿este individuo de qué va? ¿Me está vacilando o qué?”

El gran mal de tot és que el govern de l’Estat no vol acceptar que per treballar a la justícia a Catalunya caldria saber les dues llengües oficials. Els organismes internacionals insisteixen que cal respectar les llengües minoritàries a la justícia, tal com preveu la carta europea de les llengües regionals o minoritàries, ratificada per Espanya, però el més calent és a l’aigüera. Només es veu una solució a tanta incúria: a Catalunya el llenguatge escrit usat a l’administració de justícia ha de ser només i obligatòriament el català, sense perjudici del dret dels ciutadans a demanar les sentències i totes les altres resolucions del procediment judicial en castellà. I això sobre la base dels arguments jurídics que configuren el concepte de llengua pròpia enfront del de llengua oficial i sobre la base de la interpretació de l’abans esmentada carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Només així s’acabarà l’ensulsiada i la inanició del català a la justícia. Tal proposta és factible i viable jurídicament, però cal voluntat política per fer-la possible.