Encara no està clar si la intenció real de Trump és trencar l’aliança entre Rússia i la Xina per concentrar-se a preparar el conflicte amb el gegant asiàtic, o bé per repartir-se el món en tres grans àrees d’influència. En qualsevol dels dos escenaris, l’aproximació dels Estats Units amb Rússia és irreversible. I el distanciament amb la Unió Europea, també. I amb el Regne Unit, que aquest cop no seguirà Washington, no perquè genuïnament cregui en l’estat de dret internacional i els drets humans, sinó perquè no té la capacitat i la força de blindar els seus interessos d’altres formes. A més, la russofòbia anglesa és anterior a l’OTAN o al 1917, forma part del marc mental victorià imperialista fortament instal·lat a les seves classes dirigents. Trump té altres interessos, i amb el seu activisme governamental tot indica que hi haurà trumpisme durant temps. En l’escenari que no canviï la llei per permetre un tercer mandat, l’actual vicepresident JD Vance, d’herència escoceso-irlandesa, és encara més antagònic amb Europa, com va demostrar amb el seu discurs a Múnic i en el seu rol crucial en el sisme que es va crear en la reunió amb Zelenski a la sala oval de la Casa Blanca. L’era Trump està per quedar-se.

En aquesta conjuntura, Catalunya pot replicar el discurs europeista, denunciar Trump i Putin com a dictadors expansionistes i fer seguidisme a les doctrines bel·licistes de Brussel·les i Madrid, encara que suposi perpetuar la supeditació espanyola, justificar la despesa militar, i demà, potser, arrossegar-nos a la guerra.

O pot aprofitar la conjuntura per fer un salt qualitatiu. La capacitat negociadora de Trump sumat a les poques declaracions explícites sobre Catalunya permeten identificar finestres d’oportunitat. Es recorda poc que Trump era president durant l’1-O i mentre aquí ens obsessionàvem amb la mediació europea, no s’aprofitaven les prometedores declaracions del govern de la principal potència mundial. Recordem-les: “L’administració dels Estats Units d’Amèrica treballarà amb el govern o entitat que sorgeixi del referèndum d’autodeterminació de Catalunya previst per a l’1 d’octubre”, portaveu del Departament d’Estat de Trump, Heather Nauert, dues setmanes abans del referèndum. El mateix Trump, que ja va humiliar Rajoy a la Casa Blanca quan Zelenski encara era humorista, va declarar a quatre dies de l’1-O davant del president espanyol: “Ningú sap si podran votar. Tot i que Rajoy diu que no votaran, a Catalunya hi ha molta gent que s’oposa que no puguin votar.” Malauradament, continua sent una incògnita de la història com hauria reaccionat Trump si s’haguessin buscat seriosament reconeixements internacionals.

Però sí que sabem que a Trump li agrada negociar de forma transaccional. I sabem que és venjatiu: com més critiqui Pedro Sánchez al president americà, més incentius tindrà aquest per antagonitzar Espanya. A falta de terres rares, Catalunya té per negociar la pertinença a la Unió Europea. El que ahir era una por, avui pot ser una oportunitat. No devem res a Europa. Cert; ha contribuït a la modernització i a suavitzar la repressió espanyola. Però a un preu elevat. No cal remuntar-se a la vergonyosa no intervenció europea durant la guerra civil (i el requisament d’actius i mercaderies de les empreses col·lectivitzades per la Generalitat) que va permetre 40 anys de feixisme. Més recent ha estat el negatiu impacte sobre l’agricultura, la indústria, la reconversió en hub turístic, la pèrdua de sobirania monetària, la privatització de les caixes o les pressions durant la Gran Recessió per implantar mesures d’austeritat amb la narrativa que era impossible recórrer al deute públic per sortir de la recessió, mentre que ara ens diuen que, per finançar armament i guerres, sí que es pot. Ni cal mencionar el penós rol europeu el 2017, on no només no va intervenir o mediar, sinó que va tancar files amb la integritat territorial espanyola. No devem res a una Unió Europea en deriva bèl·lica. Hi ha vida a fora. I això, a Trump, li encantaria negociar.