Amb la crisi de l’habitatge afectant cada cop més les llars de renda mitjana, les polítiques d’habitatge i les subvencions estan canviant. L’exposició Housing standardisation a la seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) examina aquest impacte en l’habitatge subvencionat a sis ciutats i els seus contextos nacionals: Santiago, Shenzhen, Barcelona, Zuric, Londres i Amsterdam. Aquests casos expliquen les relacions clau entre els sistemes d’habitatge, la governança del disseny, les experiències quotidianes i els habitatges subvencionats, sovint altament estandarditzats i construïts segons criteris mínims. També posen en evidència l’escassetat generalitzada d’habitatge social i de lloguer assequible: Xile 0,1%, Xina 2%, Espanya 3%, Suïssa 3% (habitatge cooperatiu), Anglaterra 16% i els Països Baixos 28%.

Els resultats de l’habitatge subvencionat depenen del model de gestió, dels règims de tinença, del públic objectiu i dels models de finançament, que reflecteixen factors socioeconòmics com ara considerar l’habitatge un dret o una mercaderia. Això afecta els índexs de propietat, l’oferta de lloguer subvencionat i la capacitat d’accés a aquests habitatges. Als Països Baixos, l’accés es determina segons els ingressos, amb un límit de lloguer social de 878 euros al mes, que sovint es tradueix en habitatges petits i en l’exclusió de famílies. A Anglaterra, l’accés es basa en el mercat, però els habitatges assequibles més grans poden arribar al 80% del preu de mercat, fent-los inaccessibles als ingressos mitjans. Això planteja preguntes sobre qui ha de beneficiar-se de l’habitatge assequible.

Des dels anys 80, l’habitatge s’ha convertit en una mercaderia a nivell global, impulsat per polítiques que fomenten la propietat i l’especulació. No obstant això, aquesta privatització depèn de l’increment del valor de les propietats i de la demanda d’habitatge, fet que sovint porta els governs a prioritzar les subvencions a propietaris per sobre de les inversions en habitatge assequible. Tot i que el programa Affordable Homes Programme 2021-26 d’Anglaterra compta amb un pressupost d’11,5 bilions de lliures, el govern en destinarà 70 a ajudes per a propietaris privats (New Economics Foundation). A Xile, la política neoliberal impedeix el suport a l’habitatge social, però gairebé el 50% de la nova construcció rep subvencions per a la propietat.

Si bé la propietat permet adaptar els habitatges a les necessitats personals, cosa que el lloguer restringeix, els propietaris amb baixos ingressos sovint tenen dificultats per assumir el manteniment i es fa necessària la intervenció de l’Estat a través d’ajudes. El manteniment de l’habitatge públic també suposa un repte per als gestors a causa dels costos, ja que les despeses s’han de comparar amb la càrrega fiscal a llarg termini derivada de les subvencions a propietaris. A més, un habitatge deficient genera costos socials i econòmics: segons el Building Research Establishment, el Servei Nacional de Salut d’Anglaterra gasta 1,4 billons de lliures anuals en tractaments relacionats amb condicions d’habitatge inadequades. Cal una comprensió més holística i una distribució més equitativa dels costos de l’habitatge.

Excepte a la Xina, on l’habitatge assequible està liderat pel govern, cada cop més es depèn de promotors privats, amb requisits urbanístics que estableixen un percentatge d’habitatge assequible en grans actuacions. A Anglaterra, això representa el 47% dels nous habitatges assequibles, mentre que els gestors d’habitatge social sovint han de subvencionar projectes venent habitatges privats.

Suïssa sovint es percep com un model alternatiu, però l’habitatge cooperatiu pot ser de caràcter lucratiu i la seva provisió continua sent baixa. No obstant això, en casos com el d’Espanya, els projectes d’habitatge amb finançament públic es desenvolupen a través de concursos de disseny, fomentant la diversitat i la innovació. Això contrasta amb països on els promotors recorren a models d’habitatge estandarditzats sempre que és possible. A Catalunya, per exemple, l’Impsol (Institut Metropolità de Promoció de Sòl i Gestió Patrimonial de l’Àrea Metropolitana de Barcelona) demostra com organitzacions més petites amb un fort compromís social i de disseny poden aconseguir habitatges d’alta qualitat i innovadors a baix cost. Tot i això, el sector de l’habitatge és advers al risc, amb pocs incentius per a la innovació, fet que comporta habitatges altament estandarditzats. Un altre factor clau en la qualitat de l’habitatge és la governança del disseny, els mecanismes formals i informals que els governs i promotors utilitzen per regular, incentivar i vetllar pel bon disseny.

Per abordar la crisi de l’habitatge calen polítiques que prioritzin el lloguer regulat, el manteniment a llarg termini i la innovació en el disseny, tot tenint en compte la diversitat de necessitats de les llars. Això requereix una major responsabilitat de l’Estat i una mobilització ciutadana per garantir millors condicions de vida i estàndards d’habitatge més justos.