Quan algú que ocupa un càrrec públic acostuma a ficar la pota –i són molts–, ens preguntem qui cony l’ha col·locat en aquell càrrec o quines relacions i influències tenia per ser nomenat per a aquella tasca. I això és el que passa amb aquest noi que exerceix de delegat de la Generalitat a la Catalunya Nord, que l’únic mèrit que té és que sap llengües estrangeres –ja es nota pel seu accent poc català– i que ha estat responsable de la gestió de campanyes de màrqueting polític al PSC de Cervera. Ara ja s’entén; el suport al PSC mereix un càrrec públic on pots acumular un munt de despropòsits, com enviar les postals de Nadal de la Casa de la Generalitat a Perpinyà en francès o negar-se a reconèixer el terme Catalunya Nord o afirmar que la llengua catalana no es parla al Rosselló, al Vallespir o al Capcir. Aquest nen no es mereix representar un país que des del 2003 lluita oficialment –amb seu representativa a Perpinyà– per enfortir l’espai català transfronterer, i no és tolerable que amb el seu absolut desconeixement de la cultura i de la història de Catalunya s’hagi carregat 22 anys de tasca ininterrompuda en defensa de la dinamització de les relacions institucionals amb la Catalunya del Nord, la promoció de l’ús social de la llengua catalana al territori nord-català i el desenvolupament de la cooperació transfronterera en tots els àmbits.

A part de tenir un càrrec de director general i de cobrar un sou que li paguem tots els catalans, realment, a qui representa Christopher Daniel Person? El mínim que podem exigir-li és que ens respecti i respecti la nostra cultura i els vincles que catalans del sud mantenim amb catalans del nord. I si no ho entén, que torni a fer les campanyetes del PSC de Cervera, d’on realment no hauria d’haver sortit mai. Alguns sentim un ridícul espantós veient com la Generalitat nomena aquesta mena de personatges per representar el nostre país i per carregar-se una relació de 360 anys frontera amunt i frontera avall per retrobar-nos amb catalans d’una banda i de l’altra. No reconèixer aquesta realitat és no merèixer ocupar el càrrec. Que el facin dimitir, si us plau!