“Sap on estan enterrats Rovira i Virgili i Pompeu Fabra?” La pregunta la va formular el diputat de Junts Agustí Colomines al conseller de la Presidència, Albert Dalmau, en la sessió de control al govern. Intentava, titànicament, que algú de l’executiu de Salvador Illa pronunciés un terme que sembla un pecat capital per al nacionalisme espanyol: “Catalunya Nord”. No se’n va sortir. Minuts abans, també el president de la Generalitat es negava a pronunciar la denominació davant d’una interpel·lació d’ERC: “No nego cap denominació ni entro en debats nominalistes.” Ja la nega el xicot groller que cobra 92.000 euros de la butxaca de tots els catalans –de la Catalunya autonòmica del BOE, la legal, l’espanyola, la pura– i que qüestiona ell solet el sentit del seu lloc de treball a la Casa de la Generalitat a Perpinyà. Una institució que, per cert, va crear un socialista –empès per un republicà–, Pasqual Maragall. Segons aquest noi, que té com a mèrits tenir el carnet del PSC i haver ajudat la seva parella a fer campanya electoral al seu poble, com detalla ell mateix en el seu currículum, als “Pyrénées Orientales” s’hi parla francès, comme il faut. I el català és, en tot cas, un residu folklòric. Tan residual que la Casa de Perpinyà ha enviat les felicitacions de Nadal en francès i en espanyol. Com il faut, como manda el BOE.  

El tal Christopher Person és l’evidència més clara que la Generalitat de la Catalunya “normal” que proclama Salvador Illa considera que la Catalunya Nord no passa de ser un artefacte ideològic estúpid creat per quatre arreplegats del sud amb deliris de gran nació. Naturalment que el pensament ideològic d’aquest xicot no s’ha estructurat a base d’hores de lectures, sinó que executa amb entusiasme i de forma militar –el sou és una bona empenta– allò que el seu partit porta en l’ADN. Person segurament desconeix les bases teòriques del jacobinisme, però té una mentalitat jacobina de manual, francesa i espanyola, és clar. L’Estat mana i les realitats nacionals, culturals i lingüístiques per sota d’aquest Estat són dissidències que pretenen maliciosament pertorbar la unitat de la nació superior, que passa per l’assimilació total i l’homogeneïtat dels ciutadans i dels territoris.

En aquesta Catalunya “normal” que construeix el govern del PSC –amb el suport dels Comuns i d’ERC, per cert–, i que falca també Pedro Sánchez, fins avui, amb el suport dels dos grans partits independentistes a Madrid, tot es fa segons el BOE. Per al PSC –i per a la gran majoria de partits–, el BOE marca quina és l’única existència possible, la que estableix el poder de l’Estat per sobre dels partits. França és França i Espanya és Espanya. I Catalunya és una petita part del BOE. I punt.

I és amb l’argument del BOE i del jacobinisme inherent al BOE, que el xicot de la Catalunya Nord es nega a fer servir una denominació que ha estat majoritària a Catalunya fora de la vida administrativa. El sentiment de pertinença, la història, la llengua, la cultura, la tradició, tot això que el PSC vol negar, està molt més arrelat a la societat que no pas la imposició administrativa del BOE. Aquest xicot amb el carnet del PSC a la boca hi és de passada, per fortuna, com també hi és aquest govern. El que no hi és de passada és una part substancial de la societat catalana i nord-catalana, que té clar que la identitat i el sentiment de pertinença estan per sobre del BOE. Aquesta és la diferència entre un estat i una nació sense estat, i en estar per sobre de les imposicions oficials administratives hi ha la clau de la supervivència. Per molt que digui el BOE o un xicot que cobra diners públics de la Generalitat de Catalunya –insisteixo, de la Generalitat de Catalunya– per desmuntar una realitat històrica, social i cultural, els catalans del nord i els catalans del sud no deixaran de dir el Rosselló, el Conflent o els Dragons Catalans, que tampoc no canviaran la seva indumentària i banderer per satisfer aquest xicot.