La primera novel·la que publica Mar Camps i Mora és la història d’una noia que voreja la trentena i que no acaba de trobar el seu lloc al món, de tal manera que enveja les persones que mai no dubten, les que tenen clar on volen arribar, les que han trobat el seu camí. O que això es pensen. Té vida al seu poble, però li pesa, li fa mandra. Pensa que fins i tot els seus records més propers no són els seus sinó els de la seva àvia, i per això té necessitat de fugir i marxa a Calàbria, una terra de pas, farcida de gent que emigra, dels que arriben amb pastera, gent que no acaba d’encaixar mai enlloc. Aquest és l’argument d’aquesta novel·la que signa una noia que va començar a escriure-la a la trentena i que també va passar un any de la seva vida al sud d’Itàlia ajudant la gent que hi arribava. Però aquest llibre de l’Editorial Gavarres és una novel·la, i la seva autora ho deixa clar.

Mar Camps (Palamós, 1991) és periodista i professora. Graduada en humanitats i amb un màster de periodisme internacional a la UPF, és coeditora de La Llera del Ter, una revista magnífica, i també cofundadora del festival Literatura de Soca-rel. Ha treballat a diversos mitjans i ha publicat a diaris i revistes. M’interessa molt el que escriu i sempre la relaciono amb el qui va ser el seu professor a l’institut, Josep Maria Uyà, un amic que ens va deixar massa aviat però que va deixar empremta en el que estan fent alguns dels seus estudiants, de qui es mostrava content, satisfet i orgullós. N’estaria d’aquesta novel·la de la Mar, que ja havia publicat Després del procés, què? i Arquitectes i Arquitectura.

La protagonista decideix marxar a Calàbria quan un matí, al carrer doctor Oliva i Prat de Girona, anant a buscar el cotxe, va veure tres homes beguts estirats a terra, i un gos fent voltes sobre si mateix, buscant on jaure “com un animaló desorientat: Així soc jo, vaig pensar”. El títol fa referència a l’adolescència, quan baixaven en bicicleta per camí fondo de Celrà cridant: “Sense mans, sense peus, sense dents”. Un camí que és també un torrent quan plou, com el d’Orriols de Valltorta, on comença aquesta novel·la un 7 de febrer, dos mesos i mig abans que la protagonista voli cap a Calàbria.

La Mar escriu molt bé. Sempre li han interessat les històries menudes, les que li queden a prop, les que li explicaven els avis. Aquesta novel·la està dedicada als seus avis Miquel i Montse, que es van conèixer en una impremta, i als avis Jaume i Concepció, que despatxaven rere el taulell d’una llibreria. Les de la Mar, i també aquesta novel·la, són històries lligades al paisatge, del seu país, d’allà on viu, entre les Gavarres, Girona i l’Empordà. Si és o no una autoficció, ho deu saber l’autora, però el que sí que hi ha a la novel·la, quan parla de l’àvia, del poble, de les reflexions a l’entorn de la roda del temps, de la vida i de la mort, són idees profundes i podrien formar part d’un dietari. A més d’un l’han fet pensar en Miquel Pairolí. Sense mans pel camí fondo és una metàfora de l’encaix en la vida, de l’estat d’ànim. Una primera novel·la que mostra el camí a seguir d’una autora que promet i que, com la protagonista del seu llibre, ja no renega de la terra heretada perquè “ara l’he escollida jo”.