Quan Ramon Cardona arriba amb dinou anys a l’estació de França de Barcelona, està a punt de fer mitja volta i tornar a la França on havia nascut, fill d’exiliats després de la Guerra Civil. Però alguna cosa li va dir que en aquell 1962 alguna cosa estava canviant i sota la ciutat grisa i fosca governada pel franquisme, alguna cosa lluminosa i solidària hi havia que el va atreure i el va fer quedar. Així comença la novel·la La casa de les tres xemeneies de l’escriptor i periodista Andreu Claret i Serra que novel·la en certa manera la seva pròpia experiència de català nascut a Acs, un municipi occità proper a Andorra, on es va instal·lar el seu pare, surienc i fundador d’ERC, amic de Lluís Companys, Pau Casals i Pompeu Fabra.

Si la vida del seu pare li va servir com a fil conductor de París érem nosaltres, és ara la seva, de vida, la que permet a Andreu Claret escriure aquesta història de la seva arribada a la capital d’una Catalunya que tenia idealitzada per tal d’estudiar a la universitat. Universitat de la qual seria expulsat, cosa que el portaria a fer periodisme a l’Escola de l’Església (CIC), a fer lluita antifranquista, ser detingut i passar per la presó. Després va treballar en grans mitjans mentre militava al PSUC del Comitè Central del qual va ser membre, i va formar part de l’Assemblea de Catalunya, abans d’entrar a l’Agència Efe, de la qual va ser delegat a l’Àfrica subsahariana, l’Amèrica Central i Catalunya. Després va treballar a l’Institut Català de la Mediterrània, al Fòrum de les Cultures i va ser director executiu de la Fundació Euromediterrània Anna Lindh, amb seu a Alexandria.

El 2008 va publicar la seva primera novel·la, El secret del brigadista, i ja en suma unes quantes, amb què ha guanyat el premi Néstor Luján de novel·la històrica i el Ramon Llull. A La casa de les tres xemeneies, el jove Ramon arriba a Barcelona el 1962, fet que permet a l’autor relacionar-ho amb coses tan diverses com les riuades del Vallès, que van provocar més de mil morts, la publicació de La plaça del Diamant o la creació d’Òmnium Cultural. Ell en realitat hi va arribar el 1964, un any i mig després que l’alcalde Porcioles reclamés, el dia de Sant Esteve del 1962, que Andreu Claret pare tornés des d’Andorra per netejar els carrers de Barcelona després de la gran nevada, cosa que li va valdre el qualificatiu d’Home de les neus.

El novel·lista Claret ens explica en la novel·la els canvis socials i culturals que va viure Barcelona des del 62 fins a la mort de Franco. Cal pensar que en la primera data encara s’afusellava gent per idees polítiques. Amb la mirada del nouvingut, Claret ens explica una Barcelona que s’allibera, des d’una casa al Poble-sec, davant de la Canadenca, la casa de les tres xemeneies, i amb uns veïns que li serveixen per explicar la ciutat: des d’un porter requetè fins a un transvestit, famílies emigrants i altres de catalanistes. Una novel·la des del Poble-sec que segons el seu autor “va de petons” i que el seu amic, l’escriptor Antoni Batista, ha definit com “una fotografia del Temps era temps de Serrat”. Un retrat de la quotidianitat del franquisme en els seus 25 años de paz i de com la gent bullia i volia viure lliure.