Dissabte vinent, el Museu de Valls inaugurarà l’exposició Manuel Humbert, l’àngel del noucentisme, que a partir del juliol es veurà també al Museu Abelló de Mollet del Vallès dins la commemoració del cinquantenari de la mort d’aquest artista barceloní d’una finesa alhora fràgil i greu, com la dels àngels, certament. El MNAC, i fins i tot el monestir de Montserrat, que pel que he llegit en algun lloc aquesta setmana li dedicarà una missa, col·laboren en l’aniversari amb la seva aurèola d’oficialitat i benedicció. Però és als “afores”, on aquest homenatge té lloc, com tantes altres vegades que s’ha ressuscitat els artistes que no formen part del panteó de l’avantguarda, per més que la il·luminin i fins i tot l’anunciïn. És el destí de tota quasi tota la generació que va sobreviure als dogmes noucentistes, com Humbert, una generació esplendorosa d’artistes molt greus, molt fins, molt seriosos, la majoria formats al París de la bohèmia negra més que a la Catalunya que jugava a ser grega, i que no van perdre mai de vista la rodonesa d’un muscle o un paisatge, el tacte de la carn, per més aritmètica amb què d’altres s’apliquessin a tallar-la en llesques. Humbert, escardalenc, taciturn, quasi transparent, és un artista excepcional, un dels millors, d’una delicadesa germana de la de Modigliani, de qui va ser íntim, però ha calgut que faci cinquanta anys que va morir perquè se l’honori; a ell i també a Lluís Boada, responsable de l’exposició i de qui per fi es publica, gràcies a Cossetània, la magnífica tesi que va dedicar a Humbert el 2013. Com sempre, anem tard, però de mica en mica arribem.