La intensitat

La inten­si­tat del ver­mell car­nal d’una de les dones totèmiques, una venus paleolítica, una mare­de­deu romànica, de volup­tu­o­si­tat mater­nal que la pin­tora i gra­va­dora Roser Bru (1923-2021) va pin­tar a l’exili xilè, m’acom­pa­nya, el penúltim dia de l’expo­sició tem­po­ral al Museu d’Art de Girona, com una eti­queta al front que s’adhe­reix a la pell, com les res­tes de la cola que neces­si­tes aiguarràs perquè mar­xin, com l’olor d’all als dits de les mans després d’haver-ne enre­ti­rat la clo­fo­lla; no se’n van tan fàcil­ment, per molt que fre­guis les mans amb ener­gia sota l’aixeta d’on raja l’aigua que tot ho fa net, clara i trans­pa­rent. La gamma de magra­nes, síndries i rosats de les cui­xes d’aques­tes dones impo­nents però no inva­si­ves, amb la deli­ca­desa que s’atri­bu­eix a la femi­ni­tat; aquesta eti­queta del color de la dona m’acom­pa­nyarà al llarg de la visita a l’expo­sició tem­po­ral, pen­dent des de fa qua­tre mesos, que de tan mar­cada al calen­dari amb lla­pis magenta esdevé un recor­da­tori d’un propòsit acom­plert, per encer­clar i cele­brar, i no un tràmit resolt, rat­llat amb ver­mell d’exa­men d’una llista men­sual del que cal fer. No serà fins a l’última sala quan la memòria, la del negre, de la guerra i l’exili, la dels ros­tres fune­ra­ris de Pom­peia, del Kafka tuber­culós, pren el relleu de la inten­si­tat, dife­rent de la monu­men­ta­li­tat de les efígies de dones. Les matrius hi són, sub­tils, però la ferida s’eixam­pla més. “A vega­des és només una pin­ze­llada que ho trans­forma tot”, diu Bru. Només una pin­ze­llada, però quina inten­si­tat.