La Festa del Treball sempre m’ha resultat una mica incòmoda. Potser perquè jo em considero un gandul frustrat per la feina.

Sé molt bé que tota la moral occidental, la civilització cristiana, etc., va a favor del treball –un criteri que no és pas compartit per totes les cultures. Evidentment, jo sóc fill d’aquest món que ha considerat que treballar era moralment exigible, i al condicionament social s’ha afegit la “necessitat” de treballar per raons familiars. Ara: sempre he cregut que el treball era una condemna, i estic totalment en desacord amb Unamuno quan diu que el treball és l’únic consol pràctic d’haver nascut. I no cal dir que si Menéndez Pelayo afirmava, davant dels metges que li recomanaven que descansés, que “més m’estimo viure un any treballant, que no pas vint anys sense treballar”, jo m’apuntaria a la tria contrària sense pensar-m’hi gens.

Les contínues reivindicacions històriques dels treballadors –que es commemoren el primer de maig– són perfectament comprensibles: s’ha tractat de suavitzar la duresa del treball, que és la duresa d’haver de dedicar la major part de la vida a guanyar uns diners per a poder ocupar un lloc –sovint modest– en la societat. Per mi és molt clar que per molta gent el treball no és una “festa”, i tenim l’obligació de veure-ho clar els qui, pel tipus de feina que fem –i encara que treballéssim més hores que ningú–, ens podem considerar uns privilegiats.

Quan Ramón y Cajal diu, admirativament, “¡Santa fatiga del trabajo!”, se’m regira tot el regirable. El savi era un altre privilegiat, però a més ignorava en quin estat físic i psíquic acabaven la jornada de treball la majoria dels obrers del seu temps. La fatiga d’aquells treballadors era “santa”? Mare de Déu! Era la fatiga que provocava la son que, segons Ramón y Cajal, “és l’únic consol del pobre, del perseguit i del postergat”. Entesos: és el conformisme pur. El treball com a droga.

Jo crec que el treball “encara” és necessari, en la nostra civilització, però que sigui necessari no vol dir que sigui un “ideal” –com no ho és la nostra civilització. El treball actual és ben diferent del règim de treball –i dels seus principis “morals”– de fa dos-cents anys, i és previsible que, després de les inevitables crisis i clatellades que ja estem vivint, naixeran noves i més evolucionades –menys absorbents– formes d’això que se’n diu “guanyar-se la vida”. Tots podríem dir “he perdut massa vida guanyant-me la vida”…

Amb la coartada que em dóna el fet de ser considerat una persona treballadora, puc no sumar-me, doncs, a la reverència general que mereix allò de “la suor del teu front”, “labor omnia vincit”, etc. El poble té un instint que no falla, quan parla de “treballs” en el sentit de penes i fatics, i “tenir un treball” vol dir sofrir un atac, un trastorn patològic.

I és ben significatiu que per a celebrar el treball trobem que el millor és fer festa.