Els plors de les parròquies andaluses quan la pluja obliga a suspendre les processons de Setmana Santa sempre m’han encongit el cor. No calen grans cròniques per explicar la pena reflectida en les imatges. Dissabte, passejant pel passeig de la Indústria de Berga, just abans de la sisena etapa de la Volta a Catalunya, vaig recordar-me’n. El dia abans s’havia suspès la pujada al coll de Pradell i des de bon matí circulaven els rumors que Queralt també podia caure. A tocar de la línia de sortida, les autoritats discutien i els rostres cada vegada expressaven pitjors sensacions. Hi havia els responsables de la Volta i tota mena d’autoritats. Minuts més tard, s’accentuava la tragèdia: queien tots els ports de l’etapa, inclòs el final a Queralt. Els ciclistes farien un circuit de dues voltes pel Berguedà, evitant l’alta muntanya.

Les entitats ho tenien tot a punt a la carretera cap a Queralt per repetir les imatges de fa un any. Una vegada més van respondre i, a menys d’una hora per a l’inici de l’etapa, es van traslladar a corre-cuita cap a Berga per reubicar l’animació. Mentrestant, a la sortida, el caos i la confusió eren evidents. Alguns mitjans ja havien publicat la reformulació de l’etapa, però hi havia ciclistes que passaven pel control de firmes que asseguraven que no en sabien res.

Però per mapes, les cares dels responsables locals. El president del Consell Comarcal, Moisès Masanas, lamentava que havien passat una setmana de bojos, preparant carreteres, després del temporal dels últims dies. Relatava que, hores abans, encara hi havia alcaldes retirant com podien plaques de gel de la carretera. Tot estava a punt per a la gran cita, però s’havia suat sang per aconseguir-ho. I ara tot se n’anava en orris.

Els ciclistes eren a la sortida i conversaven amb la direcció de cursa i les autoritats. Els traslladaven que no volien córrer, que les condicions meteorològiques eren massa adverses. Els responsables van aturar el cop i van aconseguir un pacte: que la primera de les dues voltes fos neutralitzada, perquè tothom pogués fer un reconeixement del recorregut, i a la segona, amb una meteorologia més favorable, es donés la sortida real i es competís. A mig recorregut, els ciclistes traslladaven a la direcció que molts continuaven sense veure-ho clar i es va eliminar la segona volta. La sortida real es va donar amb molt pocs quilòmetres per endavant i l’etapa es va acabar decidint a l’esprint i sense grans canvis a la general.

Minuts més tard, el director de cursa assegurava que estava decebut: “Havíem pactat unes coses amb els corredors i alguns no han complert. És una falta de respecte a l’organitzador, al públic i als ajuntaments. Sé que s’hi juguen la vida, però hi ha moments i moments, i avui no era moment de parar la cursa.” El líder, Juan Ayuso, va aplaudir la decisió inicial de la direcció, però assegurava que ell era dels que volien córrer la segona volta i afirmava que es podia competir. I enmig de tot el caos tothom tenia una cosa clara: el Berguedà no mereixia aquest clima (el ciclístic), però hi va tornar a ser. I això no ho ha d’oblidar ningú.