Les darreres setmanes he rebut fins a tres trucades de companyies que em volien endossar una assegurança de decessos. Normalment no despenjo el telèfon quan hi veig un número desconegut, però estic esperant un avís que no sé d’on vindrà, així que ja es poden imaginar la quantitat de telefonades no desitjades que estic responent i que hauré de respondre fins que soni la flauta. El cas és que mai m’havien perseguit com els darrers dies per si vull començar a pensar en el meu enterrament. Suposo que les asseguradores saben que dins aquest trajecte que és la vida estic més a prop de la porta de sortida que no pas de la porta d’entrada, malgrat que la meva voluntat és passar encara per unes quantes estacions de servei abans de posar fi a l’itinerari. Fins al moment m’he negat a pagar a algú desconegut sabent que s’encarregarà d’organitzar el meu sepeli. Tinc seriosos dubtes si no hi ha una mica d’abús del missatge “Paga-t’ho ara o deixaràs un bon marron als teus éssers estimats”. Em sona una mica a xantatge, com quan ens diuen que instal·lem alarmes als pisos perquè hi ha una munió d’ocupes pendents de si baixes a comprar el pa i, nyaca, ficar-se dins del teu llit o obrir-te la nevera. Potser no els falta raó, quan diuen que més val que ho tinguis tot previst o algú s’haurà d’hipotecar per pagar-te l’enterrament, però em nego a creure que sigui gairebé impossible posar fil a l’agulla per tal que desfer-se d’un cos, perquè en el fons no és més que això, no es pagui com si parléssim d’adquirir un quadre d’un pintor modernista consagrat. Així que en realitat començo a tenir dubtes sobre com actuar, tot i que també haig de confessar que soc contrària a aquesta assegurança per allò de la llei de Murphy, no fos cas que s’acabi comentant allò de “Pobra noia, tota la vida sense pagar-la i just en el moment que se la fa...”.