“Hem engendrat cinc criatures i a la meva dona no li he vist ni el melic!”, exclama el Gattopardo quan el capellà de la casa li retreu (prudentment, no fos que perdés la feina) que freqüenti una amant remunerada amb qui practica un cert frenesí copulatiu. A més –afegeix el príncep de Salina– que, quan copula procreativament amb sa muller, la princesa no fa més que resar. (La gran novel·la de Lampedusa, traduïda per Llorenç Vilallonga, comptava amb un film de Visconti i avui amb un serial molt de moda a Netflix). Això figura que passava fa segle i mig a Sicília quan la consuetud i la pressió eclesial ho tenien ben cordat. Però al món musulmà d’avui aquestes limitacions visuals i les conseqüències en la pràctica sexual matrimonial –la més corrent– segueixen prou vigents. Per terres magrebines, acompanyant viatgers que no volien ser només turistes, vam retrobar aquests vells costums cristians, allà cronificats per l’islam. Parlant, vam saber que la majoria d’homes mai no havien vist la seva dona despullada i que els ajuntaments sexuals quedaven pràcticament en la més simple i ràpida transmissió seminal. Amb els mozabites, musulmans particularment pietosos (devots, no això que entenem per radicals violents) de la zona de Ghardaia (Algèria), als inicis del Sàhara, aquesta ignorància de la condició i de la dermis femenines era especialment notable.

Dos germans, malgrat viure junts en un gran casalot, no coneixien de les cunyades respectives res més que la fugaç mirada que deixa entreveure el sol ull que emergeix de la túnica ibadita quan esporàdicament se les trobaven per la casa. Quan hi érem ens convidaven a estar a la vil·la que tenien al palmerar, la part de l’oasi amb aigua abundant, verdor, hort, fruiters...; allà els del grup es banyaven al gran dipòsit-safareig, a vegades nus. Un dia es va presentar inopinadament un dels germans i va trobar-se cara a cara amb una noia conilla. La cara que va posar els pocs segons que va veure-la abans de girar-se d’esquena, va ser la síntesi certa i verídica de la motxilla islàmico-ibadí que tots els mozabites porten a la consciència de fa mil anys ençà: estupefacció, astorament, vergonya, incomoditat... Uns instants, perquè, amics de gentils i tolerants amb nosaltres, va emetre mil excuses.