El melic de la princesa

“Hem engen­drat cinc cri­a­tu­res i a la meva dona no li he vist ni el melic!”, exclama el Gat­to­pardo quan el capellà de la casa li retreu (pru­dent­ment, no fos que perdés la feina) que freqüenti una amant remu­ne­rada amb qui prac­tica un cert fre­nesí copu­la­tiu. A més –afe­geix el príncep de Salina– que, quan copula pro­cre­a­ti­va­ment amb sa muller, la prin­cesa no fa més que resar. (La gran novel·la de Lam­pe­dusa, traduïda per Llo­renç Vila­llonga, comp­tava amb un film de Vis­conti i avui amb un serial molt de moda a Net­flix). Això figura que pas­sava fa segle i mig a Sicília quan la con­su­e­tud i la pressió ecle­sial ho tenien ben cor­dat. Però al món musulmà d’avui aques­tes limi­ta­ci­ons visu­als i les con­seqüències en la pràctica sexual matri­mo­nial –la més cor­rent– seguei­xen prou vigents. Per ter­res magre­bi­nes, acom­pa­nyant viat­gers que no volien ser només turis­tes, vam retro­bar aquests vells cos­tums cris­ti­ans, allà cro­ni­fi­cats per l’islam. Par­lant, vam saber que la majo­ria d’homes mai no havien vist la seva dona des­pu­llada i que els ajun­ta­ments sexu­als que­da­ven pràcti­ca­ment en la més sim­ple i ràpida trans­missió semi­nal. Amb els moza­bi­tes, musul­mans par­ti­cu­lar­ment pie­to­sos (devots, no això que ente­nem per radi­cals vio­lents) de la zona de Ghar­daia (Algèria), als ini­cis del Sàhara, aquesta ignorància de la con­dició i de la der­mis feme­ni­nes era espe­ci­al­ment nota­ble.

Dos ger­mans, mal­grat viure junts en un gran casa­lot, no conei­xien de les cunya­des res­pec­ti­ves res més que la fugaç mirada que deixa entre­veure el sol ull que emer­geix de la túnica iba­dita quan esporàdica­ment se les tro­ba­ven per la casa. Quan hi érem ens con­vi­da­ven a estar a la vil·la que tenien al pal­me­rar, la part de l’oasi amb aigua abun­dant, ver­dor, hort, frui­ters...; allà els del grup es banya­ven al gran dipòsit-safa­reig, a vega­des nus. Un dia es va pre­sen­tar ino­pi­na­da­ment un dels ger­mans i va tro­bar-se cara a cara amb una noia coni­lla. La cara que va posar els pocs segons que va veure-la abans de girar-se d’esquena, va ser la síntesi certa i verídica de la mot­xi­lla islàmico-ibadí que tots els moza­bi­tes por­ten a la consciència de fa mil anys ençà: estu­pe­facció, asto­ra­ment, ver­go­nya, inco­mo­di­tat... Uns ins­tants, perquè, amics de gen­tils i tole­rants amb nosal­tres, va eme­tre mil excu­ses.