com més es retardi aquesta reflexió crítica, més vulnerable serà el sistema davant la pròxima sacsejada. Aquesta és la premissa fonamental sobre la qual es fonamenta l’anàlisi del 2025: no ens trobem davant d’un any de progrés estructural, sinó d’un exercici de contenció, de gestió d’inèrcies. El perill més gran és confondre estabilitat amb solidesa.

Aquesta aparent estabilitat es veu reflectida en les previsions del Fons Monetari Internacional, que estima un creixement mundial del 3,1%. Ara bé, aquesta xifra no representa un impuls real, sinó més aviat el resultat d’un reajustament després d’un període de fortes distorsions: polítiques monetàries expansives postpandèmiques, tensions geopolítiques creixents, disrupcions en les cadenes de subministrament i una inflació que encara no s’ha acabat de controlar en molts països. En aquest context, el sistema global sembla més dedicat a evitar el col·lapse que a construir un futur sòlid i inclusiu.

A Europa, el creixement es manté pràcticament estancat. Alemanya, antic motor industrial del continent, es veu immersa en una “desacceleració competitiva”, atrapada entre una indústria que no s’ha modernitzat al ritme exigible i una dependència energètica que no es resol amb prou decisió. Espanya, tot i mostrar una evolució millor, amb un creixement previst de l’1,9% i una inflació moderada, continua depenent de sectors amb baixa productivitat com el turisme i del consum intern. El suport dels fons europeus ha estat clau per mantenir la inèrcia, però el seu efecte transformador encara no s’ha consolidat, i la productivitat segueix estancada.

Als Estats Units, el relat d’un “aterratge suau” guanya pes en els discursos polítics, però el rerefons macroeconòmic no és tan benigne. L’endeutament de les famílies augmenta, els tipus d’interès es mantenen alts i el mercat laboral, si bé aparentment fort, es caracteritza per una dualitat creixent i condicions laborals més fràgils. Tot plegat, en un any marcat per un escenari electoral polaritzat que afegeix una incertesa addicional a l’evolució de la política econòmica.

La Xina, que durant dues dècades ha estat el gran motor del creixement mundial, es troba ara en una cruïlla estructural. El model basat en inversió massiva i exportacions ja no és sostenible. La crisi immobiliària és profunda, el creixement demogràfic s’estanca i les tensions amb Occident obliguen a redefinir cadenes de subministrament i posicionament estratègic. La transició cap a una economia orientada al consum intern i la innovació és lenta i desigual.

Davant d’aquest panorama, la política macroeconòmica clàssica es mostra insuficient. La política fiscal continua descoordinada a escala internacional, la política monetària es troba atrapada entre la necessitat de contenir la inflació i la de no ofegar el creixement, i el discurs de la sostenibilitat no es concreta en accions estructurals de llarg termini. La transició energètica és imprescindible, però no pot dependre només de subvencions aïllades ni de compromisos declaratius: cal una planificació industrial que connecti amb un nou contracte econòmic i social.

Tornem, doncs, a la idea central: el 2025 no és un any de ruptura ni de reconstrucció, sinó un moment de pausa aparent. Però aquesta pausa no pot fer oblidar que l’arquitectura del sistema global és fràgil. El debat sobre el futur del creixement, la redistribució, la sostenibilitat i la governança econòmica no pot quedar ajornat. És precisament en aquests moments d’estabilitat superficial quan cal aprofitar per repensar el model, perquè quan torni la propera crisi —que tornarà—, serà massa tard per improvisar.