A quinze dies de Setmana Santa, anem pensant què farem durant les dates festives. Muntanya o mar. Tortell o mona. O tot. Quedar per Rams, un petit viatge i, en algun racó de l’agenda un espai, petit, per anar a esperar la processó de Girona.

Quan arribi el Divendres Sant sortirem al vespre i voldrem veure les vestes vermelles, blaves, o grogues o grises, ben arrenglerades, amb els ciris que vessen i els passos prenyats de flors. Flors que algú haurà encarregat molts dies abans, recollit i portat a l’església dels Dolors. Allà, cada any, totes les figures són abillades i mudades. Equips humans, d’alt índex altruista, hauran posat clavells, heura i milers d’altres plantes. Hauran repassat bombetes i recosit algun vestit.

Les confraries hauran anat repartint túniques i els manaies hauran assajat de nit. Ens ho hauran recordat els cops de llança que, emesos des de la catedral, haurem sentit passejant pel passeig Canalejas.

I, en plena nit, la música. Els flabiols dels romans sonaran. Aquella melodia que esqueixa records. I tornarem a sentir la banda de la confraria de la Puríssima Sang. Una formació que compleix un any, amb vint-i-nou músics, infants i joves voluntaris. Els pares dels quals, també voluntaris, els hauran portat a assaig durant mesos, i hauran buscat –desinteressadament– els complements als instruments com ara els faristols de marxa i la llum per il·luminar les partitures.

Són desenes i desenes de persones que col·laboren en un ritual que ha de mantenir una seriositat i una dignitat extremes per poder ser. Per religió, per tradició, per generositat o per amistat, treballen per donar-nos, als gironins i als de fora, uns moments de recolliment.

El meu avi, que era home de fe, estava trist, per Setmana Santa. Compungit, ens recordava que eren hores de mort, de tristor i també d’esperança. Ara, que aquestes festes són o vacances de primavera o simplement un pont llarg, i descreguts com som, es fa molt difícil reviure aquells moments com ens ensenyava a viure’ls ell. Era pastisser. Quan passava la processó per la Rambla –la vèiem des del balcó del número 33– ens feia estar en silenci mentre amassava uns brunyols el sabor dels quals ningú m’ha aconseguit reproduir.