Porcel és la seva obra, i els altres, què som?

Dies de grans homenatges a Baltasar Porcel, que els déus no han volgut crepusculars. L’escriptor ha superat un càncer amb el somriure a la cara i un llibre sota l’aixella. Un bon llibre, no cal dir-ho. La coincidència d’homenatges ha constatat la importància d’un dels homenots que caminen entre nosaltres, i nosaltres, bàsicament com sempre, sense adonar-nos-en. I quan ens n’adonem, pitjor.

Però aquesta vegada les reivindicacions de l’obra de Porcel no han atiat les misèries habituals culturals i polítiques d’aquesta societat tan bèstia. Més o menys, tothom s’hi ha afegit, i els discrepants han callat. Afirma Porcel que ell és la seva obra. O sigui, és immortal. Perquè alguns dels llibres de Baltasar Porcel –i no paga la pena repetir uns títols que han estat aquests dies a la boca o al teclat de tothom– ja formen part del patrimoni literari de la humanitat.

Tot escriptor quan decideix ser-ho té una intenció amagada o confessada de transcendència. Alguns ho aconsegueixen i una gran majoria es cansen i cansen els seus lectors en l’intent. Porcel ho ha aconseguit, tot i que els que li coneixen el riure irònic i la bonhomia contínua no es vegin en cor d’afegir-li l’etiqueta de mestre. Per una vegada que el corral català ha estat capaç de posar-se d’acord en una cosa, celebrem-ho. I perquè el lector no quedi insatisfet, el cronista introduirà el dubte metòdic. Porcel és la seva obra. Molt bé.

I què dimonis és la literatura catalana? Diem-ho clar: Porcel i Ferrater. Fuster i Espriu. Riba i Foix. Carner i Rodoreda. Llull i Metge. March i Roig. Corella i Martorell. És a dir, també l’obra. Perquè el concepte és fosc. Eternament fosc. Encara ara hem tornat a fer el ridícul a l’hora de definir-nos i delimitar-nos per acudir a una fireta de llibres.