Agraeixo el títol d’aquesta Tribuna al meu amic llibreter, en Teo. Li va sortir de cop després de vendre’m Estimada Ijeawele. Manifest feminista en quinze consells, un llibret de menys de cent pàgines escrit per l’africana Chimamanda Ngozi Adichie. Es tracta d’una carta llarga i emotiva que l’autora escriu a una mare primípara que acaba de tenir una nena. La noia li demana consells per criar la seva filla dins del feminisme i, sota el terme de suggeriments, Chimanda Ngozi exposa les seves ensenyances sense cap ganes de pontificar. Hi ha un lema que engloba els quinze consells: el feminisme comença en l’educació. En comptes d’ensenyar a una filla a agradar, cal ensenyar-li a ser sincera. I amable. I valenta per queixar-se del que la incomoda. Ara bé: si és bonica i a més té els ovaris ben posats, doncs tot això que té.

En el conte clàssic de La bella dorment, el masclisme impera d’una guisa al·lucinant en diversos elements que salten a la vista. El relat és la metàfora preclara de la dona bonica, però feble, que necessita el mascle per tornar a la vida. Com passa amb la majoria de princeses de contes de fades, La Bella Dorment és retratada fonamentalment com un objecte de desig i un premi. El seu valor rau en la seva bellesa i en el fet de ser rescatada, fet que reforça la idea que el paper de la dona és passiu i dependent. El príncep, per contra, la salva amb un petó, amb la qual cosa es perpetua la idea que els homes protegeixen i salven. I abusen, és clar. Aquesta narrativa subestima la capacitat de les dones d’actuar per si mateixes. El petó del príncep planteja, també, qüestions sobre el consentiment en les relacions. La suplència de la voluntat i el desig de la princesa en estat catatònic –la pobra està clapada– pot ser interpretada com una representació problemàtica de la dinàmica de poder. La història de La Bella Dorment, per tant, reforça negativament els estereotips tradicionals de gènere, en què la dona ha de ser bonica i passiva, i l’home, actiu, fort i valent.

A l’altra banda de l’espectre, hi trobem Catwoman, un personatge icònic de l’univers de Batman que ha estat interpretat des de diverses perspectives sempre lligades al feminisme i l’empoderament. La dona gat, el nom real de la qual és Selina Kyle, és retratada com una paia forta i independent que pren les seves pròpies decisions. A diferència de molts personatges femenins que són totalment bons o totalment dolents, Catwoman presenta una moralitat ambigua, és a dir, real, fet que permet deduir que les dones poden ser tant heroïnes com antiheroïnes, desafiant les expectatives simplistes de gènere. La seva relació amb Batman és d’igual a igual; tots dos es respecten i es desafien. És cert que sovint Catwoman s’identifica amb una figura sensual i atractiva, però la seva sexualitat és part del seu poder. No és una bleda solellada com La Bella Dorment. La dona gata utilitza l’atractiu que té com una eina, i amb això subratlla la importància del dret a expressar la sexualitat de manera autònoma. Ella lluita contra l’opressió i la injustícia, roba i reclama el seu lloc en un món tradicionalment dominat pels homes.

Si tornem al llibre de Chimamanda, vull destacar que una de les fortaleses que té és que tracta una urgència moral: el masclisme creixent entre les generacions joves és alarmant. Molts adolescents cretins adopten actituds retrògrades perilloses que perpetuen estereotips carregats d’un sexisme horripilant. Comportaments de control radical, menyspreu cap a les noies i una enorme glorificació de la violència de gènere. La cultura digital, amb accés a continguts tòxics, els reforça aquesta merda d’idees, i crea així un cercle perniciós que cal desmantellar. És apressant fomentar una educació en igualtat i respecte des de la infantesa per erradicar aquests patrons monstruosos. No hem de protegir les nenes com si fossin indefenses, sinó educar els nens perquè no es converteixin en depredadors sexuals. No hem de fer que les nenes facin coses “de nena” per agradar, com La Bella Dorment, sinó empoderar-les perquè siguin conscients de la força que poden arribar a tenir, com Catwoman. Criar una feminista no consisteix a obligar-la a rebutjar la feminitat, que consti; només es tracta d’ensenyar-li que no ha de relacionar els termes sexualitat i vergonya, que ha de saber dir que no les vegades que faci falta i que la seva vida només ha de ser la que ella vulgui que sigui.