A qualsevol llar d’aquest país on hi ha criatures, si ens referim a les llars on habita la classe que abans era mitjana però que els preus actuals l’han dinamitat fins a la classe baixa, es necessiten tres sous per viure dignament: un per pagar la hipoteca o el lloguer, un segon per alimentar-se i vestir-se, i un tercer per pagar el dentista de la canalla. Conec pocs casos, per no dir-ne cap, de menors que no hagin sortit de la consulta amb un diagnòstic que obliga a fer una despesa extra de les que deixen el compte bancari tremolant. El nen o nena que no necessita aparells dentals (ara n’hem de dir brackets per no semblar d’un altre planeta) per corregir unes dents que no estan perfectament alineades, requereix aparells per corregir la maloclusió dental, un problema i un terme que s’ha tornat familiar a còpia de sentir-lo i que es detecta quan, en tancar la boca, les dents de l’arcada superior no encaixen amb les dents de l’arcada inferior. La llista de diagnòstics que ja són habituals no acaba pas aquí. Gràcies als fills i als seus dentistes particulars també hem descobert que existeix la hipoplàsia, quan hi ha menys esmalt del comú, i el bruxisme, que es deriva del costum de fer carrisquejar les dents i és propi dels infants que són molt nerviosos. El pitjor de tot és que, un cop entres en aquest túnel, no cal que busquis la sortida perquè senzillament no existeix i és impossible escapolir-se’n. Que fins i tot hi ha dentistes que miren de convèncer-te per corregir la posició de les dents de llet, a pocs mesos de la seva caiguda natural. I a tot plegat cal sumar els empastaments, que ronden els 60 i 70 euros per peça i que segur que tenen l’origen en una conxorxa entre els odontòlegs i les cases de gominoles. Sense oblidar que, de tot plegat, el servei públic cobreix les extraccions, una primera revisió i poca cosa més.