‘Gilipolles’ nosaltres

Lle­geixo una entre­vista on un escrip­tor com­pe­tent afirma que “estem cri­ant una gene­ració de gili­po­lles”, i no puc dei­xar de pen­sar que ha cai­gut al parany que Ramon Mun­ta­ner ens ani­mava a evi­tar quan can­tava allò de “Quan tindré cin­quanta anys no vull ser com el pare”. Sort que en una altra part de l’entre­vista l’escrip­tor també repar­teix con­tra els pro­ge­ni­tors: “Uns malalts de la sobre­pro­tecció i el con­trol. Els pares o estan sonats o són gili­po­lles.” Rene­gar dels nos­tres fills, dis­mi­nuir-los a la con­dició de pit­jors que nosal­tres, és un símptoma clar de mal enve­lli­ment o d’enve­lli­ment pre­ma­tur, tant se val. Per això abans de blas­mar-los ens ho hauríem de fer mirar. Aquests car­ques amb tendència a recor­dar als seus fills el “jo a la teva edat ja...” farien bé de rebai­xar el to i l’exigència envers uns joves amb un pre­sent de cel·la mona­cal sense eman­ci­pació real i un futur incert sense hipo­teca pos­si­ble. Fem-nos algu­nes pre­gun­tes per­ti­nents. La gene­ració que ens va pre­ce­dir va pro­por­ci­o­nar a la soci­e­tat cre­a­dors i intel·lec­tu­als com Sal­va­dor Dalí o Josep Pla, alcal­des com Pas­qual Mara­gall, actrius com Núria Espert, peri­o­dis­tes com Maruja Tor­res, escrip­tors com Josep Maria Espinàs, Quim Monzó o Manuel Vázquez Mon­talbán, can­tau­tors com Ovidi Mont­llor, Llach, Rai­mon... I a mesura que ens hem anat fent grans i ens ha arri­bat el torn, no es pot pas dir que n’hàgim gene­rat gai­res, de refe­rents equi­va­lents. Som una gene­ració tap, i encara esbra­vada. Els nos­tres pro­ge­ni­tors tam­poc van excel·lir en això, quan érem petits els comp­tats pares que cedien pro­ta­go­nisme a les mares, pio­ners del femi­nisme i de la nova mas­cu­li­ni­tat actu­als, eren tit­llats amb menys­preu amb l’adjec­tiu de calçasses. I la forma d’edu­car els fills pas­sava pel recurs de la bufe­tada i el “a mi no em repli­quis.” Siguem una mica més jus­tos amb els que hem pujat, assu­mim que el càntir l’hem pas­tat amb les nos­tres mans i fem el que puguem per aju­dar-los encara que sigui massa tard, massa poc, massa inútil. Al cap­da­vall, què els podem retreure si nosal­tres vam ser els camells que vam engan­xar-los a la droga dura dels mòbils? Sí, efec­ti­va­ment, si hi ha algun gili­po­lles som nosal­tres.