Kenya: el pes d’un record com Rwanda

“L’església... és com l’escenari a Rwanda”, va dir l’escriptora Veronique Tadjo, autora de La sombra de Imana –que explora les causes del genocidi rwandès del 1994 a través del testimoni de víctimes i botxins–, en comentar l’esclat de violència desfermada aquests últims dies a Kenya i que ja ha causat almenys 300 morts. Un dels fets més colpidors va ser l’incendi d’una església plena de gent a la localitat d’Eldoret, en què van morir cremades una trentena de persones. “Quan hi ha un signe com aquest, vol dir que tot és possible. Llavors s’ha d’actuar immediatament i aturar-ho”, va subratllar l’escriptora nascuda a Costa d’Ivori en unes declaracions a Reuters.

Aquest dramàtic episodi ha disparat els temors que Kenya pugui caure, com li va passar a Rwanda la fatídica primavera del 1994, en una orgia de violència interètnica.

Al País dels Mil Turons la violència entre hutus –l’ètnia minoritària, però que tenia el poder a Kigali– i tutsis –el grup ètnic majoritari, que havia estat mimat pel poder colonitzador– va causar en només tres mesos prop d’un milió de morts, la majoria tutsis i hutus moderats que van ser massacrats pels hutus radicals. Des de principis dels anys 90 la violència a la regió dels Grans Llacs s’ha cobrat la vida de prop de sis milions de persones.

S’ha publicat molt sobre el rol de França i Bèlgica en el genocidi rwandès. En aquella ocasió la geoestratègia a la regió, un mandat feble de la missió de l’ONU a Rwanda i la inacció de l’administració Clinton (colpida pel fracàs a Somàlia el 1993) van portar la comunitat internacional a no fer res per aturar el bany de sang. Ara cal que els polítics de Nairobi i la comunitat internacional reaccionin i actuïn abans que sigui massa tard per evitar tragèdies pitjors.