El politòleg i amic Lluís Pérez Lozano em deia amb ironia fa tot just una setmana que “amb una mica de sort potser d’aquí a 10 anys les esquerres europees entendrem que ja no vivim en la guerra freda”. Aquest comentari venia a tomb perquè l’ambaixada xinesa als Estats Units acabava de difondre un vídeo de l’any 1987 en el qual apareix Ronald Reagan criticant la imposició d’aranzels per considerar-los contraproduents perquè –argumentava– “destrueixen la prosperitat”. El missatge, és clar, era un dard cap a l’administració Trump. Sobre el paper, la República Popular de la Xina està governada amb mà de ferro per un partit que formalment es declara comunista. Que es facin seu el discurs d’un dels màxims exponents polítics del liberalisme econòmic ja ens demostra que la realitat és força més complexa. Des del 2014 que Rússia s’ha dedicat a agredir Ucraïna, tal com abans ho havia fet amb Geòrgia. L’atac havia generat desorientació entre certs sectors progressistes occidentals. Hi havia qui veia en Putin la reencarnació d’alguns líders soviètics, d’aquells que plantaven cara a l’imperialisme ianqui sota l’ombra de l’oneig d’una bandera amb la falç i el martell. El mandatari rus ha jugat a aquest joc quan li ha convingut, acusant l’OTAN “d’expandir-se”, com si no fossin els mateixos països de l’Europa de l’Est els que havien decidit allistar-s’hi per protegir-se de les evidents ambicions annexionistes del Kremlin. A la pràctica ja fa temps que es tracta d’una vella potència governada per un autòcrata envalentit martiritzant els seus veïns, tot prescindint de qualsevol respecte al dret d’autodeterminació. Ara que Trump riu les gràcies a Putin, ara que l’extrema dreta mundial té les esperances posades en un nou eix Washington-Moscou, encara queda més en evidència, per tronat, qualsevol plantejament maniqueu de l’estel roig contra l’Oncle Sam.