El Premi d’Honor atorgat a Josep Maria de Casacuberta és una ocasió per a meditar –molt per damunt, com escau al to d’aquest requadre– sobre el camí que deliberadament han triat alguns homes admirables d’aquest país. El jove Casacuberta es formava rigorosament com a lingüista, quan la dictadura de Primo de Rivera li plantejà un problema de consciència patriòtica. ¿No seria més útil que es dediqués a una certa forma d’activisme cultural? Les connotacions habituals del mot “activista” poden fer estrany que l’apliquem a aquest senyor tan ponderat, tan estudiós i tan pacífic. Hi ha moltes trinxeres, però, que a Catalunya esperen voluntaris.

Casacuberta fundà l’Editorial Barcino, que s’inicià el 1924 amb la col·lecció “Els Nostres Clàssics”. Ah, però és que els catalans tenim “clàssics”?, devia ser l’enorme sorpresa –potser escèptica– dels lectors d’aquell temps. Els objectius van quedar clarament exposats: “divulgar a Catalunya, València i les Balears el coneixement dels nostres clàssics medievals, mitjançant edicions acurades de textos que interessin els lectors no iniciats en els estudis romànics, i que resultin de fàcil lectura”… Gràcies a Casacuberta, la gent descobrí l’existència i la qualitat de Bernat Metge, Joanot Martorell, Ramon Llull, Eiximenis, Turmeda, Jaume Roig, Arnau de Vilanova, Ausiàs March, etc.

Casacuberta es convertí decididament en lluitador anònim i renuncià a la fama de l’investigador a canvi dels maldecaps propis d’un editor que, com ha escrit Albert Manent, sempre ha procurat fer-se esborradís, per ésser més eficaç. Li tocà de viure circumstàncies molt dures. Sembla que durant molts anys, sota el franquisme, s’ho feia tot sol: corregia els llibres –repassant contínuament les proves d’impremta–, els empaquetava, els repartia, feia albarans, hi esmerçava tots els diners propis… però la fe li conservà sempre la paciència, la cortesia del tracte, la identificació amb el seu propi paper. En la soledat del seu pis –atapeït, indescriptible–, hi trobà, afortunadament, el suport total de la seva muller, Dolors Hostalrich, el record de la qual és de justícia en aquests moments.

Fa molts anys li vaig anar a fer una entrevista. En demanar-li una fotografia, s’excusà, tot suggerint-me que m’agrairia, en canvi, que reproduís a la revista la coberta d’algun dels seus volums. És un home que ho ha sacrificat tot a “poder continuar la feina”, i en aquest sentit Casacuberta és un dels “nostres clàssics resistents”, marcat humanament per la més tossuda modèstia.

Amb quina alegria podem cometre avui la “impertinència” de felicitar-lo per aquest Premi d’Honor! Quan té 84 anys i en fa 57 que triava el seu camí d’esforç precisament amb Lo Somni. I ho sembla, realment, un somni, això que ha fet aquest home: el lliurament diari d’una vida amagada a favor d’una obra d’interès públic. Senyor Casacuberta: que us acompanyi la pau de l’obra ben feta.