Vivaldi i Venècia

Aquest any, es compleixen 300 anys de la publicació de Les quatre estacions d’Antonio Vivaldi, una de les obres del repertori clàssic més coneguda, avui dia, arreu del món. Malgrat que el compositor va néixer i viure la major part de la seva vida a Venècia, aquesta cèlebre obra es va publicar a Amsterdam dins d’una col·lecció de concerts l’any 1725. Vivaldi ja començava a ser conegut arreu d’Europa i sabia que els editors italians no estaven a l’avantguarda tècnica del moment, de manera que va optar per un editor neerlandès que li va assegurar una bona difusió en l’àmbit europeu.

Antonio Vivaldi, conegut en la seva època com il prete rosso (‘el capellà pèl-roig’), va dedicar tota la vida a la música i no va exercir de sacerdot al·legant una malaltia, tot i que sembla que era una excusa per defugir les obligacions eclesiàstiques. Va ser un dels principals com positors del barroc, amb més de 700 obres conegudes, entre les quals gairebé 500 concerts i 46 òperes. La meitat dels concerts tenen el violí com a solista, instrument del qual Vivaldi era un virtuós. Les òperes són excel·lents, tot i que avui dia dissortadament es representen poc; al Palau de la Música se n’havia programat una fa poc, però no es va poder representar a causa de l’apagada elèctrica.

Hi ha pocs compositors que s’identifiquin amb una ciutat tan clarament com Vivaldi amb Venècia, que segurament va ser la ciutat més visitada, admirada, comentada i viscuda d’Europa els segles XVII i XVIII. La República de Venècia, comandada pel dux o doge, es trobava en aquell moment a les acaballes de la seva independència política i, com aquell que vol gaudir fins al darrer moment, era una festa contínua. El carnaval durava mesos i rebia visitants de tota Europa que s’apuntaven a la disbauxa que s’hi vivia. Antonio Vivaldi probablement també participava en la diversió; de fet, més d’un cop, un cardenal el va renyar per portar una vida poc religiosa. Segons Patrick Barbier, autor de La Venecia de Vivaldi (Ed. Paidós, 2016), “del dux a la serventa, tothom podia anar emmascarat, podia permetre’s fer-ho tot i dir-ho tot gràcies a l’anonimat, que garantia la impunitat. No hi havia dia o nit ni classes socials”. Va ser en aquest ambient festiu però també cultural que Vivaldi va compondre les seves obres. Va ser coetani de Carlo Goldoni, el cèlebre dramaturg, i de Canaletto, el pintor per excel·lència de la ciutat dels canals, i per poc no va coincidir amb el famós seductor venecià Giacomo Casanova, que tenia tot just 16 anys quan Vivaldi va ser enterrat a Viena, en l’oblit i la pobresa, com han acabat molts artistes.

A diferència dels éssers vius, les creacions musicals poden ressuscitar i tenir una segona vida. Aquest és el cas de les obres de Vivaldi, que després del seu temps van ser oblidades i moltes han anat ressorgint al llarg del segle XX i XXI, especialment Les quatre estacions, una peça brillant, optimista, expressiva, en la qual podem sentir els ocells quan canten a la primavera, una tempesta d’estiu, la verema a la tardor i el desolat clima de l’hivern, entre moltes altres sensacions que el compositor transmet a través de la música.

300 anys més tard, Vivaldi s’escolta més que mai, i esperem que d’aquí 300 anys se segueixi escoltant, ja que si els humans del futur han d’escoltar la música que es produeix actualment, encapçalada per un nyap anomenat reggaeton, que a les meves oïdes és carregós i insofrible, voldrà dir que la decadència cultural que vivim en la nostra època s’haurà amplificat fins a límits insospitats.