La força dels nous relleus

Una cultura que no es renova, que no es transforma, corre el risc de quedar reclosa i d’esdevenir només patrimoni. I el patrimoni és valuós, però no pot ser l’únic pilar que sustenti la vitalitat d’una societat. L’art, en canvi, quan és viu, quan sorgeix d’una pulsió contemporània, esdevé una força regeneradora, un impuls que s’entronca amb la tradició per projectar-nos cap al futur. És per això que em sembla essencial posar en valor aquells artistes que, des d’una mirada actual i lliure, saben connectar amb una herència cultural pròpia per crear-ne una de nova. Un gran exemple d’aquesta actitud creadora el trobem en l’obra de Marria Pratts, artista nascuda a Barcelona l’any 1988, i que s’ha convertit en una de les grans figures de l’art d’avui.

La Marria és una artista amb una veu pròpia, que no s’explica només des de la immediatesa. La seva pintura beu de la llibertat gestual de l’expressionisme abstracte, del brutalisme i de l’espontaneïtat de l’urbà. Ara bé, més enllà de les influències formals, hi ha una cosa que connecta profundament el seu treball amb la nostra tradició: el compromís amb una forma de fer i d’estimar la creació. En aquest sentit, és fàcil reconèixer en la seva actitud una vinculació amb la llibertat creativa de Joan Miró i amb l’esperit transgressor de Antoni Tàpies.

Ben aviat, presentarem a la Galeria Mayoral la seva nova exposició, titulada Florescència i comissariada per Marc Navarro. La mostra serà una celebració d’aquest esperit lliure, transgressor i poètic. El títol no és casual: fa referència al procés natural de floració, a l’alternança entre vida i mort, i també a la força transformadora de la maternitat. Marria Pratts entén la idea de crear com una extensió d’aquests processos íntims i alhora universals. “Néixer i morir són esdeveniments universals, però que es viuen de forma privada”, diu l’artista. “Aquestes pintures són les meves eines per pensar-me i confrontar aquests esdeveniments. L’amor, la malenconia o l’enyor són idees que conflueixen a Florescència, entenc aquests tres estats com motors de transformació.” Aquesta transformació es plasma en obres d’una gran càrrega emocional i simbòlica. El gest és intens, a vegades gairebé violent, però també hi ha espais de silenci, de pausa i d’introspecció. Les textures esdevenen paisatges emocionals on l’espectador pot reconèixer les tensions internes de qui les ha creat. Aquesta dialèctica entre expressivitat i intimitat és un dels trets més rellevants de l’exposició: Florescència no és només un conjunt d’obres, és un estat vital, és matèria pictòrica i també és emoció, electricitat i esperança.

És important entendre que aquest tipus d’art no sorgeix del no-res. L’obra de Pratts s’inscriu en una constel·lació cultural que arrossega dècades d’avantguarda catalana i també un context de ciutat —Barcelona— on el carrer, el barri, l’escena alternativa i el soroll del món s’han filtrat dins l’estudi i sobre la tela. Aquesta capacitat de lligar una realitat concreta és precisament el que fa que artistes com ella siguin claus avui. Artistes que partint del local abracen l’universal, artistes que saben que l’arrel profunda és la manera de fer créixer ben fort les branques per projectar-se al mon.

Defensar els nous artistes no és només una qüestió de justícia generacional. És una responsabilitat cultural. Les institucions, els mitjans, els galeristes, els col·leccionistes, tenim l’obligació de generar contextos on aquestes veus puguin créixer amb llibertat i amb exigència. Cal acompanyar-los, però també desafiar-los. I sobretot, cal escoltar-los. Perquè l’art que avui ens commou és aquell que ens ajuda a pensar-nos de nou, a revisar allò que som i a imaginar allò que podem ser. L’aparició de figures com Marria Pratts ens recorda que la cultura no és una relíquia. És una energia. Una flama que es passa de mà en mà, de generació en generació, i que només es manté viva si tenim el coratge de confiar-hi. Florescència en serà una prova. I també una invitació. A mirar, a sentir, a entendre que l’art viu no només al museu, sinó sobretot en el gest de qui crea —i en allò que aquest gest ens retorna sobre nosaltres mateixos.