Percepcions

Fa aproximadament una mica més d’un mes, alguns mitjans de comunicació i les xarxes eren un bullidor de proclames apocalíptiques sobre “el califat islàmic” de Terrassa, amb imatges i vídeos que mostraven desenes de persones que resaven al voltant de la mesquita de la plaça Catalunya de Terrassa i tallaven el carrer durant la celebració religiosa del ramadà. Els missatges ja us els podeu imaginar. Res a veure amb la reacció que ha provocat el Via Crucis de Divendres Sant, tallant els carrer del centre, ni amb la processó de l’Encuentro a les Arenes. Tradicions religioses recuperades, en un cas, després que desapareguessin cap a finals de la dècada dels seixanta del segle passat, o directament importades per les onades migratòries de més o menys el mateix període i que amb el temps han arrelat a la ciutat.

Aquesta és una radiografia que es repeteix en moltes ciutats i pobles catalans i que al Vallès Occidental té dues processons estrella, la del barri de Can Puiggener de Sabadell –64a edició– i la de Badia del Vallès, una ciutat que acaba de fer 50 anys de vida. He assistit a totes dues i tinc clar on no tornaré si puc. La meva ideologia no m’ho permet i tota activitat que traspua religiositat no em provoca, precisament, un efecte crida. I menys si en cada sortida d’una confraria he d’anar sentint l’himne d’Espanya. També he de reconèixer que és tot un espectacle.

Que sí, que sí, que la majoria de les festivitats estan relacionades o entrellaçades amb la religió i que a qui em llegeix li importa ben poc si m’agraden o no, o si hi participo o no. Per mi, que es facin totes les festes que calguin i d’ideologies diverses, que hi vagi qui vulgui i que cadascú exterioritzi la seva fe com li doni la gana. A tota aquella gent a qui treure figures, creus i anar encaputxat li sembla molt normal però que vol prohibir que altra gent resi al carrer per una altra religió i després no diu res per la proliferació de festes dels colors o Holi, per posar-ne un exemple: que s’hi posi fulles. Acostumen a ser els mateixos que posen el crit al cel i s’indignen perquè en el cartell d’una festa pagana hi surten uns genitals o es riuen de la religió. Són la gent del seu ordre, l’únic que val, el més pur, el de “casa de tota la vida” i que t’has d’empassar vulguis o no.

I coincideix moltes vegades amb els que sempre pregunten la nacionalitat quan es parla de delictes al carrer, que gairebé mai s’exclamen ni s’indignen per delictes fiscals que fan més pobre el seu país que tant estimen, i que s’atreviran a jutjar tan alegrement certes personalitats i poders a les xarxes.

Res, que ara començaran les romeries, algunes de ben nostrades i arrelades i d’altres també de molt ben importades. La percepció del que és nostre, o no, és això, una percepció molt personal, i no cal que ningú vulgui imposar la seva. Que la fe no té res a veure ni amb l’ordre ni amb els fets delictius.